El primer dret fonamental és el de l’existència

Cada dia és més gran el nombre de persones que perden allò que els garantia una vida més o menys decent: el treball. Les darreres dades oficials sobre l’atur a Espanya i Catalunya són esfereïdores. Les persones de més de 50 anys que no tenen feina, comencen a pensar que no tornaran a treballar. Els joves, un de cada dos que vol treballar no ho pot fer. És imaginable una societat amb aquestes situacions?

Els governs de la Unió Europea havien estat l’avançada del que anomenàvem Estat del Benestar. D’ençà del anys vuitanta del segle passat (governaven Thatcher i Reagan) es va anar imposant la ideologia que l’Estat no ha de compensar les diferències socials. I que cada persona és responsable de la seva situació social, econòmica, cultural… L’Estat no ha d’intervenir. I arriben les retallades dels serveis públics: sanitat, educació, pensions…

Aquest pensament ha acabat triomfant. El pitjor és que la teoria només funciona quan els va bé als rics. Quan les grans fortunes, els bancs, fan fallida, aleshores resulta que sí que ha d’intervenir l’Estat. Ha de tapar els esvorancs dels mercats. I ho ha de fer amb els diners de tots, és a dir, del 99% que no som ni de lluny responsables de les fallides bancàries.
Avui demanar feina per a tothom és un objectiu noble i desitjable. Però mentre no ho aconseguim... Menjar, tenir un lloc on viure, vestir-se… són necessitats ineludibles: les hem de poder satisfer cada dia.

“Les persones o les famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d'una vida digna, d'acord amb les condicions que legalment s'estableixen”. Així ho reconeix l’article 24.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Si ho diu la llei marc de Catalunya, és de justícia que s’acompleixi. Per això, un seguit d’entitats han decidit impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per una Renta Garantida de Ciutadania. Calen 50.000 signatures. La teva és necessària.