El pacifisme europeu necessita una operació de cataractes

Existeix, en l'actualitat, el que podríem anomenar un moviment per la pau, digne de ser considerat com a tal?

Al meu parer, no. En absolut. No pas al nostre país després de la segona guerra d'Iraq. És veritat que queda el pòsit d'algunes fundacions, càtedres universitàries, alguns activistes, etc., però no existeix un moviment articulat. A Mataró, vam poder gaudir durant dues dècades de la presència de la “Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament”, i encara amb la “Coral Primavera per la Pau”, senyera en la seva especialitat.

Va ser un moviment molt transversal. El PSUC, primer, i ICV després, hem estat protagonistes en primera línia, a través de molts dels seus militants. Ara ja forma part del passat.

Amb el que està passant amb Ucraïna, l'activisme per la pau necessita, clarament, un reset. I el que és més important, necessita una urgent operació de cataractes. Utilitzo aquesta expressió com un símil. La idea que tinc de les cataractes és que es va formant un tel que t'impedeix la visió, i que s'han de deixar “madurar” fins que es formi tota “la cortina” que et deixa els ulls pràcticament “no operatius”. Si la intervenció es precipita, el tel es pot tornar a reproduir...

Ucraïna és la gota que vessa el got de la fi de la ingenuïtat. Ucraïna és el senyal que el tel de la manipulació i desinformació ens indica que cal passar pel quiròfan. I que l'esquerra no pot quedar, un cop més, fora de joc. No podem continuar essent titelles de l'esquema ideològic que ens proposa la gran burgesia europea. No podem reproduir l'error històric del suport dels partits socialistes als crèdits de guerra que van donar lloc a la conflagració bèl•lica europea més horrorosa.

Vam creure que, amb la caiguda del mur de Berlín, de l'ensorrament polític, social i econòmic de l'imperi soviètic (Riszard Kapuscinsky) gaudiríem dels “dividends de la pau”. I no ha estat així. És cert que el risc nuclear s'ha reduït, encara que sobreviu, i força. Però la reconfiguració dels mapes que s'ha donat amb posterioritat, ha desmentit les esperances inicials. I l'OTAN, lluny de representar la solució davant una ONU buidada d'autoritat, s'ha convertit en el braç armat del capitalisme rampant, i també del capitalisme mafiós.

Una de les autores marxistes més creatives, Agnes Heller, va referir-se a Shakespeare com un filòsof de la història, al “Hamlet, príncep de Dinamarca”. Hi trobem en aquesta obra, segons Heller, l'expressió literària de la fi de la innocència, i comença la mentalitat moderna. El famós “Ser o no ser” cal interpretar-lo així; no podem amagar-nos rere la “cortina” de la ignorància o de la ingenuïtat i cal enfrontar-nos a la traïció... Ucraïna representa, al meu parer, el mateix paper que en l'obra de Shakespeare juga la boirosa Dinamarca... Els dirigents de la UE encaixant mans de conspicus feixistes!!! La UE instigant i subvencionant paramilitars d'extrema dreta, sota el pretext de fer fora un oligarca mafiós pro-rus, per substituir-lo per un feixisme-nazisme desinhibit; per d'altres oligarques mafiosos pro-alemanys.

Finalment, amb Ucraïna ens hem adonat del modus operandi que els països occidentals, sota la batuta dels alemanys per un costat, i dels nordamericans per un altre, han aplicat amb Croàcia, Sèrbia, Bòsnia, i després a Kosova. I fins i tot amb la Lliga Nord italiana, tan ben rebuda pel president Artur Mas. Durant anys, la gran coartada, la “del nacionalisme patològic”, ens ha descol•locat tant que no hem sabut reaccionar a temps. Però els símptomes no es poden confondre amb les causes.

El que vull remarcar és que ja tenim força indicis segons els quals les potències del capitalisme més agressiu estan darrere de la instigació d'aquests nacionalismes patològics, i assenyalo tres potències arreu del món: Estats Units, Alemanya i Japó. A l'Àsia es vol identificar la Xina com a país expansionista, quan és el propi Japó, en aliança amb els EUA, qui està incrementant perillosament el seu militarisme a l'extrem orient. A Amèrica Llatina, també a Veneçuela, model ingrat per als EUA, se la intenta desestabilitzar, amb ajut del govern espanyol inclòs (Aznar) i la intoxicació permanent dels canals mediàtics més poderosos, que a casa nostra es reprodueixen acríticament. A l'Orient Mitjà, s'utilitza el terrorisme més cruent per acusar un règim –el sirià- també cruent, amb l'excusa de portar-los la “llibertat” occidental.

I Europa? Aquí tampoc som capaços d'articular una xarxa d'informació veraç per desemmascarar aquesta aliança tàcita. Caldria refrescar Bertolt Brecht i la seva obra “Cuánto cuesta el Hierro”, breu peça teatral didàctica, amb un missatge aclaparador: l'extrema dreta és la segona marca de la burgesia. I quan cal no tenen cap empatx en exhibir-la.

El director de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, ens ha insistit sempre que no podia repetir-se una altra mentida mediàtica com la de la caiguda del corrupte Ceaucescu: el gran atrezzo per simular una revolta popular, quan, de fet, va ser un cop de palau. Una altra vergonya per al periodisme de masses...

Estem preocupats per l'ascens de l'extrema dreta en les properes eleccions al Parlament Europeu, quan ja la tenim instal•lada a un govern de l'Est, Ucraïna, que volem colonitzar?

I és un govern beneït per les autoritats de les suposades democràcies europees... I mentrestant, maldiem la “no democràcia” veneçolana... De nou el cinisme.

Proposo, doncs, que analitzem els suposats conflictes ètnics europeus a la llum d'aquesta nova visió; que refermem l'internacionalisme i l'activisme per la pau, tenint com a nord la defensa de les llibertats, de la democràcia, i assenyalem com a enemic principal el capitalisme depredador més agressiu dels últims seixanta anys.

Proposo que revisem la història recent i la nostra resposta davant del desmembrament de l'antiga Iugoslàvia a la llum d'aquest prisma. Per la meva banda, haig de demanar disculpes per haver prestat el meu suport moral al bombardeig de Sèrbia, perquè en aquell moment vaig interpretar que era l'única manera de frenar la barbàrie a Bòsnia.

Me'n penedeixo de no haver escoltat més al professor Carlos Taibo en la seva polèmica davant el seductor i apassionat José Maria Mendiluce (“El hervidero yugoslavo”, 6 octubre 2000). Com va assenyalar l'expert Mariano Aguirre (“Falsas disyuntivas para Kosovo”, 12 de maig de 1999): “des de la teoria de la guerra justa, si s'utilitza la violència per assolir la justícia, ha de regir, entre d'altres coses, el principi de proporcionalitat entre el mitjà i el fi. I el resultat ha de ser beneficiós per aquells en nom de qui s'utilitzi la força. I també, cal que sigui una acció amb validesa universal”.

A hores d'ara, ja podem constatar que l'acció contra Sèrbia va ser una autèntica salvatjada, i que no es van prendre les cauteles de la suposada “guerra justa”. Per tant, també proposo, per acabar, que ICV no "reconegui" Kosova, producte artificial recolzat per un exèrcit mafiós. És l'única vegada que he discrepat del meu admirat Raül Romeva. I tampoc no vull que el “cas Kosova”, estat no reconegut pel govern espanyol també per raons de consum intern (autodeterminació Catalunya i País Basc) es converteixi en un altre episodi del que ens haguem de penedir. És de savis rectificar.