El naufragi del vaixell Joola al Senegal

ELS FETS
El setembre de 2002, més de 1.950 persones eren víctimes d'un dels pitjors naufragis que hi ha hagut els darrers anys. Quedaren set hores en plena mar, morint per no aguantar més temps nedant, en total desprotecció: l'accident es produí a la nit i fins l'endemà no es donà l'alarma de l'accident. Sols aguantaren qui més resistiren.
Provenien de Casamance, un territori del sud del Senegal que queda aïllat en ser separat per Gambia. El vaixell s'anomenava "Joola" nom del grup humà majoritari d'una regió on hi ha des de fa anys reivindicacions d'independència.

VÍCTIMES A CATALUNYA
A Catalunya hi ha persones de la Casamance, i fins i tot a Mataró hi viu des de fa 7 anys un supervivent, Moussa Sagna. El seu testimoni és una proba que aquest accident és una part de la nostra ciutadania i es responsabilitat nostra que no resti a l’oblit.
“El vaixell va començar a inclinar-se cap a un costat i veia com la gent cridava, però jo em vaig esperar fins que bolqués, moment que vaig saltar a l’aigua. En dos minuts va donar la volta. Como que sabia nedar anava esquivant les onades durant vàries hores. Un francès m’assenyalava per on anar, sense allunyar-nos mai del vaixell, ja que si vingués algú a rescatar-nos seria el primer que intentarien localitzar. La gent no va aguantava i anava morint, i a les 6 ja sols en quedàvem uns 60.

El que va passar va ser una negligència molt gran per part del govern del Senegal ... No es podrà oblidar mai pels joola, ja que per nosaltres és molt important veure el cadàver quan algú es mor, i sempre recordem les persones mortes que no hem pogut veure. Venir aquí em va permetre oblidar moltes coses. Allà cada cop que veia una família amb gent morta em portava records difícils.”

FAMILIARS DE LES VÍCTIMES
Tres mesos després del naufragi un familiar anònim en situació de shock explicava amb frustració i dolor contingut: “Estàvem, a Oussouye amb la meva dona i els meus tres fills. Vaig estar amb ells 15 dies, però jo vaig tornar a Dakar a treballar abans de l’accident i ells es van quedar. El dia que arribaven vaig anar al port però el vaixell encara no havia arribat i vaig anar a la feina pensat que quan arribessin ja em trucarien. Un periodista que havia sentit que el vaixell Joola havia naufragat. Vaig fer recerques i vaig trobar el cos de la meva dona, que va ser un dels primers en ser recuperats. Dels fills mai n’he sabut res. Ha marxat tot el bo de la vida. Estava casat. La meva filla tenia 8 anys, el mitjà 5 i la més petita 11 mesos. I ara ho he perdut tot.”

LA INTERPRETACIÓ D ELS FETS
El testimoni de dues persones catalanes que vivien a la regió al 2002 ens ubiquen els fets en el seu context. Joan Solà, un popular cooperant a Oussouye, ens explicava: “Vaig anar a l’Ajuntament de Dakar i vaig fer cua amb una pila de gent que estava intentant trobar el cos dels seus parents o amics. I em vaig trobar amb un espectacle horrorós que no havia imaginat: hi havia tants nens, tants, que gairebé em vaig desmaiar. El cúmul de despropòsits es va coneixent. El vaixell va naufragar a les 23 hores, i malgrat a les 24 hores hauria d’haver reportat la seva posició i ningú es va preocupar per saber què passava amb el vaixell fins a les 5 del matí, quan ja no hi havia quasi res a fer.”

“Les respostes del govern estan provocant que, de la tristor la gent passi a la indignació, i això és una novetat entre els joola que parlin en públic. No sé quines conseqüències tindrà aquest drama a la regió, però a partir d’ara mai res serà igual, no solament perquè a cada casa hi ha algú a qui plorar, sinó perquè la gent ja no pot aguantar més situació de la regió.”

El testimoni de la catalana Fina Costa Jussà, germana escolàpia a Djembereng, aclareix sobre l’impacte del naufragi a la regió: “El vaixell aquí és l’únic mitjà de transport per la gent de classe social normal i s’usa per fer comerç amb els productes d’aquí a Dakar i per comprar coses d’allà i vendre-les aquí. Et permet portar molt pes amb un cost barat. L’any i mig que el vaixell va estar avariat repercutí molt el comerç d’aquesta zona. I quan va tornar a funcionar, la gent s’hi va llençar.”

“A més estava sobrecarregat... hi ha 1.300 víctimes oficials, però tothom sap que n’hi ha moltes més, quasi 2.000. Per exemple, la canalla de menys de 8 anys no paga, i el cens de víctimes segons els bitllets venuts no els pot comptabilitzar... I ja heu pogut veure que aquí no hi ha una dona que viatgi sense canalla!”

“L’altra alternativa per viatjar és la carretera, però no es segura amb possibilitats que t’ataqui la guerrilla que lluita per la independència de la Casamance. Queda l’interrogant de si els que et trobes a la carretera són rebels o només son bandes armades per atracar. Però el govern va deixant cada cop més de costat la Casamance i la regió va quedant marginalitzada.”