El Hachmi: ‘Escriure és fàcil, els problemes venen quan surt a la llum’

“Escriure és molt fàcil” considera Najat El Hachmi, guanyadora del Premi Ramon Llull 2008 amb L’últim patriarca (Planeta). Et tanques al teu racó, amb el teu ordinador, i “fas el que vols”. “Escriure és l’únic espai on la llibertat és absoluta, els problemes venen quan es publica, quan surt a la llum”. El Hachmi va dedicar gran part del seu discurs ahir dijous a la llibreria Robafaves, durant la presentació del seu premiat llibre, a analitzar com la societat catalana ha rebut la publicació de L’últim patriarca (tot un èxit editorial, que ja ha venut més de 50.000 exemplars) i el fet que un dels premis més destacats de les lletres catalanes guardonés una jove autora nascuda al Marroc. “Les reaccions han estat per a mi indicadors de la mena de lloc on vivim”, va apuntar l’autora, donant a entendre que considera que el fet migratori i la integració total dels nouvinguts a Catalunya és un tema que el país encara no ha sabut resoldre del tot. Pere Mayans, de Correllengua, la va acompanyar durant la presentació.

El jurat del Ramon Llull va considerar que la novel·la d’El Hachmi, centrada en els enfrontaments entre un immigrant marroquí, Mimoun Driouch, i la seva filla, que es a punt de començar la Universitat, en el context de la Catalunya del segle XXI, era el millor dels treballs presentats a l’edició del 2008. “La notícia del premi va despertar tota mena de reaccions que mai m’hauria imaginat”, va apuntar l’escriptora, nascuda a Nador (Marroc) i establerta a Vic des dels 8 anys. El Hachmi va criticar que s’emetessin judicis de l’obra sense que encara s’hagués publicat, i que hi hagués gent, sobretot en l’àmbit polític que es “pengés medalles en considerar que el premi simbolitza com de bé s’estan fent les coses a Catalunya en matèria d’integració”. Tampoc es va sentir a gust en les entrevistes promocionals amb els mitjans, quan li repetien constantment preguntes com “per què t’has presentat al premi” o “per què escrius en català”. “Jo tinc dues llengües maternes, l’amaziga, del qual ara se n’està recuperant l’escriptura, i el català. L’àrab que sé el que vaig estudiar a la universitat i no té nivell per ser literari”, va voler deixar clar.

A El Hachmi també la va sorprendre que lectors i crítics busquessin en el llibre un retrat sobre el fenomen migratori o una imatge de la realitat marroquina en el seu conjunt. “La gent s’ha pres aquesta novel·la de manera massa seriosa, alguns m’han dit que s’han fet a la idea de com és Marroc a través d’ella”, va apuntar. El Hachmi no considera que L’últim patriarca sigui una novel·la sobre la immigració o sobre el seu país natal. “El Marroc que hi apareix és molt petit i molt mitificat, és el de la meva infantesa, el meu paradís perdut, no representa la realitat actual”, va constatar. El Hachmi, però, va voler deixar clar que, malgrat les repercussions del premi i del llibre i de les interpretacions equívoques, “al final sempre són els lectors els qui et salven”.