El dret a escollir i l’Estat del Benestar

Sembla ser que s'ha iniciat a Catalunya un debat teòric sobre la capacitat d'escollir dels ciutadans i la possible reforma de l'Estat del Benestar. Artur Mas ha posat damunt de la taula un programa polític que posa l'èmfasi en la llibertat individual i la reforma de l'Estat del Benestar. Més concretament, Artur Mas argumenta que per millorar la qualitat dels serveis públics seria preferible augmentar la capacitat d'elecció dels ciutadans. L'Estat continuaria finançant l'accés a la prestació dels serveis, de tal manera que serien gratuïts en el moment d'ús, però ja no seria imprescindible la provisió pública d'aquests serveis. La discussió ideològica sobre si la titularitat ha de ser pública o privada deixaria de tenir importància i guanyen rellevància les qüestions tècniques sobre quina és la manera més equitativa i més eficient a l'hora de prestar els serveis.

És un debat apassionant que ha provocat una rapidíssima reacció dels intel.lectuals d'esquerra a Catalunya. El filòsof Josep Ramoneda feia ressò l'altre dia de la proposta d'Artur Mas i reclamava quina és la resposta que es dóna des del liberalisme d'esquerres, des del liberalisme igualitarista. Suposo que això és el que intentava Miquel Iceta en un article recent on feia un estudi comparat de les propostes de Mas i les del Conseller d'Economia Antoni Castells. Iceta reconeix que és necessari fer complementàries la iniciativa individual amb la justícia social, però a l'hora remarca la importància d'altres valors més tradicionals de l'esquerra com la igualtat d'oportunitats i la cohesió social. Per últim, el catedràtic de sociologia Joan Subirats escrivia fa poc també un article on alertava dels perills d'estendre els drets a escollir en l'educació. El gran parany consistiria en que estendre el dret a escollir perpetués o amplifiqués encara més les desigualtats en l'accés a l'educació o la sanitat. Unes desigualtats en l'accés a l'educació en funció de la renta que són ja prou severes.

És doncs, un debat de plena actualitat i del qual se'n parlarà extensament. Al cap i a la fi, la proposta de reforma consisteix en introduir elements de competència en la prestació de serveis que haurien d'augmentar la qualitat dels serveis i acomodar millor les preferències heterogènies dels ciutadans. Es trencaria d'aquesta manera el monopoli en la prestació de serveis que gaudeix l'administració pública. Aquesta és la teoria, una teoria que a la pràctica, però, desperta molts recels, bàsicament pel que fa a (1) la necessitat que els usuaris disposin de la informació correcta i (2) la potencial discriminació dels proveïdors de serveis per atraure els millors estudiants, en el cas de l'educació, o els pacients amb menys riscs en el cas de la sanitat (l'anomenat "cream skimming"). Ara bé, el debat no està ni molt menys tancat, hi ha arguments en un i altre sentit, i a països com Nova Zelanda, Suècia o Anglaterra s'ha experimentat en ampliar la capacitat d'escollir dels ciutadans.

A Anglatera, per exemple, el partit laborista de Tony Blair ha situat el dret escollir al centre del debat polític. Figures importants del laborisme anglès com David Blunkett i l'economista Julian Le Grand, assessor a Downing Street en afers de política social, en són ferms partidaris. David Blunkett assenyala per exemple que si no es garanteix el dreta escollir per tothom es perpetua justament el dret a escollir (i el privilegi) que tenen els més afavorits perquè poden optar per serveis privats. En el llibre recent The New Egalitarianism, coordinat per Anthony Giddens, l'economista Julian Le Grand fa una defensa rigurosa d'extendre la capacitat d'escollir en el sistema sanitari anglès. L'economista anglès argumenta que incrementant el poder de decisió dels usuaris no augmentaria sinó que reduiria les desigualtats d'accés a la sanitat. Le Grand va més enllà i argumenta que l'Estat del Benestar anglès ha estat capturat per les classes mitjanes i que ja no actua en benefici clar dels més desafavorits. Fins i tot dóna algunes dades realment sorprenents: les intervencions coronàries posteriors a atacs de cor van ser un 30% inferiors en els grups socioeconòmics més baixos que en els grups més alts, o el fet que les classes socials desavantatjades realitzen un 10% menys de visites preventives més que no pas les classes socials més altes. Són dades del British National Health Service, el servei sanitari públic britànic.

Pel que fa al problema de la major desinformació a l'hora d'escollir dels més desafavorits en la societat, Julian Le Grand argumenta que la capacitat d'influència o lobby davant l'administració de les classes mitges és molt superior (com confirmarien les dades anteriors). Afirma també que en els sistemes sense capacitat d'elecció també es generen desigualtats a causa de la menor capacitat relativa dels pobres per fer sentir la seva veu i les seves demandes davant l'administració. Tot i això, reconeix que estendre el poder de decisió dels usuaris necessitaria anar acompanyat de polítiques informatives i ajudes al transport pels més febles. Posa com a exemple un interessant programa que s'ha desenvolupat recentment a Gran Bretanya, el “Patient Care Adviser”, en el qual cada pacient que s'enfronta a una decisió sanitària pot rebre el consell gratuït d'un professional.

Així doncs, el missatge més destacat de la socialdemocràcia anglesa, que pot servir per contrarestar l'embranzida de les propostes d'Artur Mas, és que, efectivament, ampliar la capacitat d'elecció dels ciutadans pot ser positiu i repercutir en una millora en la qualitat dels serveis i benestar dels usuaris, però que és imprescindible dissenyar molt curosament aquestes polítiques per tal de pal•liar els problemes de desinformació dels més desafavorits i la potencial discriminació de determinats proveïdors. Julian Le Grand proposa tres tres polítiques preventives per evitar la discriminació si el dret d'escollir s'ampliés: (1) destinar més recursos als proveïdors que presten serveis a usuaris amb costos superiors als normals, per exemple les escoles que rebin més alumnes immigrats (2) restringir el dret d'admissió dels proveïdors de serveis, de manera que els centres haurien d'acollir tothom qui els enviés les agències regulatòries i (3) establir una fórmula ponderada de finançament com a compensació de risc en benefici dels més desafavorits, de manera que els proveïdors tinguessin incentius a proveir serveis als individus més pobres i no als més afavorits. Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec