El cel ens cau al damunt

Si alguna vegada heu llegit els còmics d'Asterix i Obelix sabreu que aquests valents gals només tenien por d'una cosa, que el cel els caigués al damunt. Aquesta por, que ens ha fet somriure tantes vegades mentre llegíem les seves aventures, és una por compartida per altres pobles i cultures del món. Sense anar més lluny al desert del Kalahari (Botswana) hi viu un poble, els Bosquimans, que creuen que vivim dins un animal gegant, que la seva columna vertebral és la via làctia i que quan aquest animal mori el cel s'esmicolarà i ens caurà al damunt. Casualitat?

Fa 65 milions d'anys, any més any menys, un meteorit va xocar amb la terra i va causar l'extinció dels dinosaures. Fa només 100 anys un petit meteorit va explotar sobre Tunguska, Sibèria, i va arrasar una àrea de uns 30 km de diàmetre; és calcula que l'explosió de Tunguska equival a l'explosió d'una bomba de 100 megatones. Us podeu imaginar que hagués passat si en comptes de Sibèria el meteorit hagués explotat sobre alguna ciutat important del món?

Ens hauríem de preocupar? Quines són les probabilitats de que torni a passar una cosa semblant?
La terra està envoltada d'asteroides de totes mides, i tots ells viatgen a molta velocitat. Molts d'aquests asteroides tenen una trajectòria coneguda i les seves òrbites tallen, en moltes ocasions, l'òrbita de la terra. Només és qüestió de temps que algun xoqui amb nosaltres. De fet això passa més sovint del que ens pensem. A hores d'ara, finals de 2008, la UAI (Unió Astronòmica Internacional) té registrats més de 5500 asteroides propers a la terra. D'aquests n'hi ha un miler, aproximadament, que estan catalogats com a potencialment perillosos. L'assumpte ja fa temps que preocupa a molts governs i s'han creat diversos grups de treball encarregats de la detecció i seguiment d'aquests asteroides potencialment perillosos. Molts d'aquests grups de recerca i seguiment estan formats per simples aficionats a l'astronomia. El problema es que cada dia se'n detecten de nous i la cosa no té aturador.

Serveix d'alguna cosa saber que un asteroide xocarà amb nosaltres?
El cinema, sobretot el cinema sensacionalista i d'aventures, ens té acostumats a solucions heroiques. Si un asteroide està a punt de xocar amb nosaltres, cap problema! Enviem al Bruce Willis de torn, que li foti quatre patacades a l'asteroide i final feliç petonejant a la noia maca del film. Malauradament, i ara tornem a la crua realitat, si l'asteroide és de la mida del que va acabar amb els dinosaures, la veritat és que no hi podríem fer gran cosa; però si és més petit, i calculem que només ocasionarà danys locals (en major o menor escala), sí que és important tenir-lo controlat. Si podem calcular el punt d'impacte i aquest coincideix amb una zona molt poblada podríem intentar una evacuació a gran escala i salvar vides.

Però, això és possible? Tindríem prou temps de fer-ho?
El passat 6 d'octubre a les 6.38 hores TU (temps universal) l'observatori Mount Lemmon de la universitat d'Arizona va descobrir un nou asteroide. En principi es va batejar l'objecte amb el nom de 8TA9D69. Durant les següents hores un parell d'observatoris més d'Arizona i un altre d'Australia el van fotografiar amb aparells CCD i van aconseguir prou imatges per calcular la seva òrbita. L'asteroide, de la mida d'un cotxe (entre 3 i 5 metres de diàmetre) estava molt a prop, una mica més enllà de la lluna, i en vint hores xocaria amb la terra.

Poques hores després del seu descobriment el MPC (Minor Planet Center) va enviar una circular a tots els observatoris del món censats perquè seguissin el nou objecte, ara rebatejat com a 2008TC3, fins el mateix moment de l'impacte. S'havia calculat que xocaria amb l'atmosfera al nord del Sudan (Àfrica) i es desintegraria sense arribar a terra i sense ocasionar danys. Era una ocasió única per veure si érem capaços de fer un seguiment acurat, mesurar la seva posició i recalcular l'orbita per afinar al màxim el punt exacte de col·lisió. Mai abans s'havia detectat un asteroide amb l'antelació necessària per fer-ho. Una ocasió que no podíem desaprofitar.

Entre els observatoris que van seguir l'asteroide, la majoria aficionats, hi havia l'observatori de Montcabrer MPC 213. Un petit i casolà observatori situat a la falda del Montcabrer, al Maresme. Els seus observadors, en Ramon Naves i la seva dona, la Montse Campàs es van passar la nit fent imatges i mesures astromètriques de l'asteroide i enviant-les al Minor Planet Center. Amb ells cinc observatoris més d'aficionats espanyols van prendre un total de 223 mesures astromètriques, el 38% del total mundial. No està gens malament. Amb aquesta informació el MPC va afinar l'òrbita del 2008TC3 esbrinant exactament on xocaria amb l'atmosfera. A l'hora prevista i en el lloc previst (7 octubre de 2008 a les 2:46 TU 5:46 hora espanyola) un avió de la KTM, en ple vol sobre Sudan, va veure el resplendor de l'explosió de l'asteroide a l'alta atmosfera. Els científics calculen que va tenir una força explosiva equivalent a una petita bomba nuclear tàctica, uns dos kilotons.

Ja ho veieu, un jove matrimoni d'aficionats maresmencs va aconseguir, sense sortir de casa, el que no podria fer mai de la vida en Bruce Willis. I sense rebre subvenció. Deixeu-me que els hi doni les gràcies en nom de la gent de Mataró. I evidentment aquest agraïment és extensiu a la resta d'aficionats que passen les nits en vetlla vigilant que el cel no ens caigui al damunt. Adrenalectomized repatriate landocracy sems. Subglacial dysarthrosis xanthosis reins. Quadriplegia tomfoolery coupler hydrograph tenderer, tour drizzle. Ovality subtendinous amyloid blacked, cheirinine.
order online cheap phentermine online orlistat soma online lipitor diazepam cheap adipex sonata generic online generic cialis online order vicodin online modulated losec phentermine online buy vicodin online buckshee tadalafil order adipex alprazolam disenchant cheap online amlodipine zoloft online sertraline retin lansoprazole