El Cartell'09

Ni Museu Bassat, ni Ca l'Arenas, ni Can Xalant, ni figuració, abstracció o contemporaneïtat ni... A Mataró sols existeix un tema artístic que generi debat públic i aquest és el Cartell de Les Santes que com sempre ha arribat puntualment, enguany de la mà de Mònica Vilert que n'és la seva autora.

El cartell de Mònica Vilert respon perfectament a la idiosincràsia artística de la seva creadora. D'ençà el moment en que es va conèixer el seu nom com artista escollida tothom que conegués el seu concepte artístic, abastament estructurat en la seva brillant trajectòria, sabia que el resultat final aniria per camins en els que hi caben moltes de les paraules que ja s'han dit sobre el seu treball com subtil, minimalista, poètic, elegant, rítmic, etc... qualificatius que sempre s'han escaigut en ella .

Ara reuneix tots aquests conceptes als que afegeix el del gest i el ritme per estructurar un treball suau en el fons i la forma, en la que la ductilitat de les ceres i el grafit, difícil de captar en la reproducció fotogràfica, converteix en una mirada poètica de moviment amb tot el tipus de lectures que comporta, que més aviat ens porta a l'altra cara de la festa, la de la suavitat, frescor i tranquil·litat, davant la més habitual de la gresca i la disbauxa.

Deixant de costat l'anecdotari de la capa de la geganta, història oportuna per acontentar al majoritari gruix de ciutadans que erròniament precisen d'una iconografia localista per poder-se fer seu el cartell, Mònica Vilert executa un hàbil exercici plàstic en l'equilibri d'espais, ritmes i colors, amb l'afegitó de la perfecta inclusió, que quasi es podria qualificar com fusió, de la tipografia que reforça el sentit de moviment efectuat amb tota gracilitat.

Potser per alguns l'obra de Vilert, que evidentment es plaent a la vista, pot pecar de sosa o tova en la seva consideració de cartell. Podria ser un element a considerar si no fos que el cartell de Les Santes és un cartell diferent, que quasi es mou en el sentit de l'anti cartell, ja que no respon a les condicions habituals dels mateixos ja que en aquest cas es tracta d'anunciar un acte conegut de tots, i fer-ho justament a tots aquells que ja el coneixen.

Potser la clau està en no acabar d'entendre que a Mataró, tal i com es fa en altres ciutats com Barcelona, Lleida ( després de molts anys de concurs) i altres, ha triat d'entre moltes la millor i més intel·ligent opció i alhora la més controvertida, com ho és la d'encomanar directament el cartell a un artista i per tant demanar-li la seva visió personal i particular de la Festa.

Això ens permet saltar del grafisme plagiat de Rosales al rupturisme contemporani d'Anson, passant per la nova figuració de Prat, i arribar avui a la subtilitat poètica de Vilert, confegint una diversitat de conceptes que responen en conjunt a la mateixa diversitat consubstancial de la festa.

Per això cal entendre el cartell com el que realment és, una visió personal, i per damunt de tot defugir d'aquesta derivació errònia de considerar-lo tan sols com element generador de l'estètica de tota mena d'elements encapçalats per la samarreta commemorativa.

És per això que enguany ens trobem davant d'un bon cartell del que estic convençut agradarà més amb el pas del temps i que a més a més permetrà un conjunt d'accessoris farcits de les seves mateixes virtuts.

Per tant, Felicitats Mònica.