Capgròs
Just al cap d’un mes dels traspàs d’Emanuel Max Cahner, patriota i promotor cultural, 14 d’octubre de 1013, la societat catalana ha començat els actes de commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’Abat Escarré al diari Le Monde de París, l’any 1963.
El monestir de Montserrat ha emergit al llarg dels anys i dels segles com un baluard de les essències del nostre poble de manera persistent. Durant en el període en el qual Escarré en fou abat, 1940 -1965, succeint el P. Antoni Marcet d’obligada memòria en aquest sentit, Montserrat fou aixopluc per als defensors de la llibertat, centre d’acollida d’intel·lectuals i artistes que per ser catalans i exercir-ne es veien constrets i, sovint perseguits, per les policies del règim del general Franco, enemic declarat de Catalunya, de la seva llengua i de la seva cultura.
Escarré va mirar de situar el Santuari-monestir en el lloc ascendent de prestigi científic, monàstic i litúrgic que li corresponia com els existents a l’Europa d’aquell temps i que feien un meritós servei a les seves nacions i al continent sencer. Amb tenacitat, amor a l’església i amb esperit de servei a Catalunya, ho va aconseguir. Mantingué amb fervor i decisió l’esperit de l’església catalana, anorreada gairebé pel règim polític que no podia ni volia entendre la frase esculpida a la façana de del Santuari de Montserrat: Catalunya serà cristiana o no serà. És a dir, els homes i dones de Catalunya si no fan seus els valors dels drets humans, recordem que tenen una gran coincidència amb l’Evangeli, el nostre poble desapareixerà.
Va arribar el moment que l’abat de Montserrat va esdevenir l’abat de Catalunya. I és quan ja es feia més que insuportable la tirania del règim vers la societat tants i tants anys, i que l’Església catòlica, que havia donat suport a Franco, no havia fet una condemna clara del règim que el general presidia, l’abat creu que és arribat el moment de dir les coses pel seu nom.
En una entrevista al diari Le Monde de 14 de novembre, Escarré denuncia la situació amb valentia i sense embuts.
En aquells mesos el règim acabava de celebrar els "25 años de paz" L’ abat declara:
"No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó 25 anys de victòria", "El poble ha de poder escollir el seu govern i canviar-lo si ho desitja", "El règim espanyol es diu cristià però no obeeix els principis de base del cristianisme". Les frases anteriors són només una mostra de les declaracions abacials que es van escampar per tot el món.
Les declaracions van tenir les seves conseqüències per a Escarré. El mes de març de 1965, l’abat es va veure obligat de abandonar Montserrat per pressions del govern i per indicació de la Santa Seu.
Ja s’ha indicat, que la tasca política i cultural d’ Escarré contrària al règim franquista no va començar ni acabar amb les declaracions a Le Monde.
Durant tot el seu abadiat va ser l’ànima de nombrosos projectes de caire nacional el fruit dels quals encara perduren tant a Montserrat com a tot Catalunya. Per exemple, la revista Serra d’Or, impulsada per Canher, va sortir amb el segell editorial de Montserrat Va estimar la justícia i va abominar la iniquitat, per això va viure exiliat al nord d’Itàlia al llarg de tres anys. Retornat a Barcelona, molt greu de salut, hi moria el 21 d’octubre de 1968. El poble l’acomiadà com un veritable heroi.
La mort de Max Cahner, el dia 14 d’octubre d’enguany, ens fa avinent el molt que devem a persones, les quals al llarg del seu vivent no han tingut altra passió que servir al seu país d’una manera total. La mort provoca convulsió en els esperits i a les memòries vers aquests ciutadans, malauradament escassos, que ho han posat tot al servei del seu poble. Max Cahner n’és un exemple total.
Saviesa, capacitat de treball insòlita, els seus béns materials àdhuc, la seva capacitat d’organitzador i d’estructurador nat, són qualitats i fets que va esmerçar en la seva dedicació a la llengua i cultura dels Països Catalans.
Va ser el primer conseller de Cultura del govern Pujol. Va treballar per reconstruir el país culturalment i socialment ja des de jove.
La revista Serra d’Or, primera de caràcter mensual i de contingut representatiu de totes les branques culturals, amb un apartat de crítica i de bibliografia de novetats i exhibint un alt nivell, la fundació de l’Editorial 62 amb milers de llibres publicats, amb fons editorial que abraça des de la novel·la, fins a la poesia passant per l’assaig i el teatre, amb versions dels millors autors i assagistes moderns, l’edició del Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Corominas, Curial Edicions i una llarga llista de més realitzacions necessàries per a posar les estructures bàsiques d’un país, aquest és un mèrit innegable. No va desatendre mai a la seva vocació d’erudit i aquesta és la causa per la qual s’entenia tan bé amb Joan Coromines, filòleg eminent, Ramon Aramon, secretari perpetu de l’Institut d’Estudis Catalans i Jordi Rubió, eminent filòleg i historiador.
Eliseu Climent, el seu amic i col·laborador, des del País Valencià., ha dit “ Vam prendre consciència del corpus nacional als seixanta, gràcies Max “ I tant és així que es van anar establint enllaços entre el País Valencià i Catalunya amb un personatge clau, que va actuar de catalitzador, en Joan Fuster, assagista i periodista. Per a tots plegats el concepte de nació anava més enllà del Principat, s’estenia pels quatre punts cardinals de la brúixola.
"La seva vocació", ha escrit Jordi Pujol, "era l’excel·lència i tenia una obsessió amb això". A més tenia una idea de país culturalment i socialment equilibrat, de progrés.
. . . . Sobre com hauria de ser una Catalunya independent, crec que diria que hauria de ser un país amb vocació d’excel·lència des d’un punt de vista social, cultural i d’impuls econòmic.”
Siguin, aquestes línies, un motiu per recordar, dues personalitats, dos gegants de la cultura i de la llibertat.
Comentaris