Dona’m seguretat

Que les coses no són tan simples i que el camí a recórrer no és fàcil ja tothom ho sap. Sigui quina sigui l'empresa a realitzar.

La percepció d'inseguretat que poden viure uns veïns és denunciable i ha d'haver-hi els mecanismes per poder-ho expressar: cartes als polítics, intervencions al ple municipal, difussió als mitjans de comunicació, etc. Però l'aprofitament que en puguin fer càrrecs polítics per amplificar el debat sobre un tema tan sensible, és un exercici d'irresponsabilitat molt gran. El mal ja està fet. El missatge transmès influeix en les persones. Part de la feina feta per la cohesió i el civisme, a la brossa. Part del treball policial, menyspreat.

Oportunisme és una paraula molt oportuna per utilitzar ara. La seguretat òbviament és una prioritat i necessita d'un consens i d'uns pactes que han d'estar lluny del discurs del terror, lluny d'insinuacions de binomis com estrangers i delinqüència. Als que no governen: demanin als responsables dades, fets, resultats. I recolzin tot allò que s'està fent bé.

De veritat els preocupa la seguretat o hi tenen interessos només partidistes, molt lícits d'altra banda en els afers polítics, però perillosos si estan buits de contingut?

Apel.lo a la responsabilitat individual, la del polític i la del ciutadà. Exigir els nostres drets és molt important, però i els deures? Tots ho fem tot bé? No podem millorar res?

Compte amb el discurs de la por. I si ens dediquem a donar exemple? I si ens impliquem encara una mica més en la vida dels nostres barris? Preguntem-nos què fem cadascú de nosaltres. Quantes accions aparentment insignificants però no correctes (de vegades il.legals) fem al dia, a la setmana? Comprar al top-manta, aparcar en places de minusvàlids sense el permís corresponent, acceptar factures sense IVA, passar del reciclatge, no recollir les deixalles del gosset, conduir havent begut, portar els nens sense cadireta dins el cotxe…?

Em sembla bé que els veïns denunciïn i els polítics responguin, però sense demagògia si pot ser.