Diarios (1939 – 1972) de Max Aub. (Part II)

Era un amant de les lletres, eren la seva passió a l’igual que la vida. En una de les entrades es pot llegir “Escribo para no olvidarme”, frase que dóna a entendre que escriu per explicar, no per plaer, tot i que en realitat li apassionés tant. Insistència contínua en què no sap fer altra cosa, però tenia molt clar que el placer es té quan es llegeix a d’altres.

Segons es reflecteix en els seus diaris, va ser un defensor incansable dels grans, amb Unamuno al capdavant. En aquestes pàgines apareixen tants i tants escriptors espanyols, catalans, francesos, russos, nord-americans, dels quals dirà sempre el que realment pensa. Així farà també amb polítics, pintors, directors de cine, filòsofs; en definitiva apareixen els intel·lectuals més importants de tota l’època. En canvi, al referir-se a ell mateix és també de forma incansable que demostra la queixa, la desil·lusió, la tristor de què: a ningú l’importa el que ell pensi o escrigui; ningú vol publicar les seves obres; els pocs que l’estudien ho fan como si es tractés d’un mort. Va ser una mena d’autor pòstum però en vida, segons les seves pròpies anotacions, o al menys, així se sentia, i segurament així va ser potser a conseqüència del seu caràcter que el lector va descobrint al llarg de les pàgines del diari. Front a la por que tenien la majoria d’intel·lectuals de dir o escriure des de fora d’Espanya, ell no va tenir mai por, i una de les seves constants en el llibre és aquesta por que tenien les persones de les que escrivia alguna cosa, tot i que no fos comprometedor; la por que tenien quan el 1972, uns mesos abans de la seva mort, va anar a Espanya per última vegada i va parlar obertament, mentre la resta li advertia que potser el que deia tindria conseqüències per als altres. Veu com per una part, els de la seva generació segueixen tement molt, i per altra els joves no s’interessen per aquell passat tan horrible, que encara continuava viu, i que segons Aub deuria estar present en un futur, i no oblidar mai el que passava a Espanya.

En aquestes pàgines s’intueix, es veu, es pot quasi arribar a tocar, un home que portant amb ell una càrrega tremenda resultat d’una vida molt difícil, va ser fort fins als seus últims dies. A pesar d’aquesta càrrega, a pesar del seu passat que sempre serà el seu present, i a pesar de les seves diverses malalties, va estimar la vida fins al final.


Continuarà... El proper número ... la tercera i última part.