Dia 28: el Dia Sense Sorra

24, 25, 26, 27. Arribo a casa després dels actes de nit i el primer que veig són unes sabates brutes, plenes de pols. El negre original ha passat a ser un marró clar, i a aquelles hores l’últim que ve de gust és agafar el drap. Però si portava calçat més propi d’estiu, destapat, aleshores sí que no hi ha més remei que posar els peus en remull per a no deixar els llençols fets un nyap.

Per fi dia 28. La nit en que els actes més populars no es duen a terme o acaben al passeig Marítim o al parc Central. Avui no cal que triï quines sabates embrutaré, avui puc sortir de festa vestit com vulgui. Aquesta nit sento que la ciutat realment està diferent, es transforma, perquè els altres dies el que s’acaba fent és portar la gentada a espais que ja tot l’any la seva funció principal és l’oci. En canvi avui el gruix de la festa transcorre sobre llambordes i asfalt, ben a prop del dia a dia, dels espais que molts trepitgem per anar a la feina o a treure diners al caixer.

Per això m’agrada la nit del 28. Malgrat que els Requisits, tot i el canvi d’ubicació, em recorden la pel·lícula Atrapat en el temps: cada any La Principal de la Bisbal, amb el doble de Denzel Washington al capdavant, sempre les mateixes tonades (fins i tot en la part final que se suposa que és un repertori més lliure i modern), sempre la Juliana que s’acaba abans d’hora... Sí, aquesta nit, sobre programa, segueix essent fluixeta, i l’invent del No n’hi ha prou encara em genera més dubtes que l’any passat de que acabi sent el bo. Enllaçar-ho amb els Requisits lliga menys que els alliolis a la meva cuina, i mentre que en la primera edició l’element sorpresa va ser clau, en aquesta segona tothom ja sabia el que s’hi trobaria, mentre les figures, millor dit els seus portadors, fan esforços extraordinaris per a no topar amb les faroles i esberlar-les. Els regidors aguanten estoicament a aquelles altes hores l’enèsim acte de Santes en que han de somriure i posar bona cara, però marxen ben ràpid quan el post - No n’hi ha prou acaba convertit en una celebració futbolística sectària que poc té a veure amb Les Santes.

Certament, no m’he embrutat les sabates de sorra, però m’estimava més el 28 de les Nits Eròtiques.

Xavier Amat és periodista