Hi ha moltes i variades maneres de definir la música. En els períodes del renaixement, barroc, galant o rococó, clàssic o romàntic, l'anomenem molt en general música clàssica, encara que la definició no sigui correcta.
Ja molt entrat el segle XX, incloem músics com Falla, Ravel, Stravinsky, Copland, Strauss o Puccini dins d'aquests paràmetres tan extensos, generalitzant un estil o una forma musical aliens als corrents actuals. Però, de fet, el classicisme és un període relativament curt, i la denominació de tots el termes inclouen una llarga sinopsi descriptiva com a música clàssica, culta, elaborada, docta o artesanal. Certament, el debat sempre ha estat obert, ja que no hi ha una terminologia estrictament acadèmica i justificada que representi tota aquesta xarxa de modes i costums a través dels temps.
Es pot dir que la música clàssica o culta és el símbol utilitzat per definir la música que es duu a terme amb el màxim nivell de dedicació, la qual cosa la diferencia de la música popular, mediocre o vulgar. Actualment sembla que els termes culta, clàssica, elaborada o docta han caigut en desús i no està de moda fer-se l'entès o ser o fer-se el melòman en el sentit doctoral del terme.
És ben cert que avui podem incloure dins d'aquesta generalització el període comprès entre el 1781 i el 1806 en relació amb les formes estilístiques i estètiques compartides per Haydn, Mozart i Beethoven dins l'anomenada Escola de Viena. Tanmateix, no per això avui la música clàssica, en el sentit més col·loquial, s'oposa a altres corrents com poden ser el jazz, el pop o el rock, quan certament aquests també tenen uns estàndards que no deixen de ser, ni més ni menys, uns clàssics del nostre temps.
Comentaris