De retorn a les famílies

L'any 2002 s'establia una nova espècie homínida gràcies a les troballes arqueològiques a la vil·la medieval caucàsica Dmanisi. Aquesta va ser denominada homo georgicus. Aquesta troballa posava de manifest que l'entrada dels primers espècimens humans a Europa es remuntava a 1,8 milions anys, indicant  que els primers pobladors i poblares eren més antics del que les dades del moment indicaven. La sortida d'Àfrica havia esta abans. Però la troballa d’una mandíbula desdentada d’un dels homo georgicus  mostrava que era un exemplar vell que havia perdut les dents anys abans de morir i que desvelava que devia estar alimentat pels membres de la seva unitat durant un període llarg, ja que ni podria participar de la caça ni de la ingesta d’aquesta. Aquesta revelació antropològica  indicava que calia incorporar a les definicions dels homínids comportaments socials i altres elements més enllà que etiquetar-los per emprar o no determinats estris. Així doncs, aquests homos ja mostraven un comportament gregari per altra banda solidari amb els membres d’aquest grup que envellien o que estaven esguerrats.  I la datació científica de diversos ossos va ser cap al voltant de més de 1,7 milions d’anys. Mes propers en el temps són els nombrosos casos de neandertals europeus que presentaven entre les seves moltes qualitats la preocupació i cura de tots els seus membres. Conegut és el cas del vell amb una severa paràlisi i artritis de La-Chappelle-aux-Saints que va rebre atenció, companyia i ajuts en el desplaçament  fins a la seva mort. La cooperació i l’ajut mutu en aquest sentit apareix en espècies anteriors a l’actual homo sapiens, vulgarment denominat home,  i deixa clar la preocupació que ja hi havia per l’atenció i manteniment per als membres del grup. Aquesta evidència científica aporta més coneixement sobre la història humana, però al mateix temps ens aporta diverses reflexions sobre temes de rabiosa actualitat. No fa moltes dècades es va desenvolupar a Europa diversos règims de provisió global del benestar per als ciutadans dels diferents estats-nació. Els coneguts com Estats de Benestar oferien una protecció davant determinades incerteses que provoca l’economia de mercat d’un sistema econòmic que no compta més de tres centúries, així com oferir determinats serveis i prestacions. No tots els règims europeus van ésser iguals. Els llatins mediterranis, com és el cas de l’Espanyol, es van desenvolupar tard i quan la resta ja entraven en crisi. Es van preocupar poc o molt poc per a desenvolupar serveis que ja oferien les famílies. I dins les famílies, les dones. D’exemples n’hi ha  molts i diversos. A partir del 2006 moltes famílies i persones varen veure com el seu Estat Nació es preocupava de la situació d’aquells ciutadans i ciutadanes que necessitaven una atenció especial o calia fomentar la seva autonomia personal.  Tot una revolució en aquest àmbit i una bombolla d’oxigen a les molt sacsejades famílies que ni tenien grans coneixements, recursos ni eines de com atendre als seus familiars amb necessitats especials. Com a societat d’economia de mercat, aquells que disposaven de recursos econòmics mercantilitzaven una atenció o prestació, però no era el cas de la majoria.  Una atenció que fins ara era privada al sinus familiar, passava a ser una preocupació de tota una societat. Passat els anys aquella  gran intenció que fins i tot podria haver-se emmirallat amb règims de tipus socialdemòcrata - almenys sobre el paper-, no s’ha desenvolupat  en la seva totalitat. Més aviat ha estat alterada o afectada per una característica dels règims llatins mediterranis  que és destinar-hi pocs recursos públics en comparació a la resta de la UE; aquells recursos generats i aportats per la societat, per la comunitat, pel grup. Igual que altres àmbits de la promoció del benestar global i l’atenció, la situació de crisi econòmica recent  ha provocat que les prioritats canviïn:  les polítiques de reducció del dèficit han afectat radicalment el poc que s’havia avançat. Coneguts són els casos de la minorització de recursos públics destinats en el pressupost general de l’estat per aquest any, o el fet que els cuidadors i cuidadores no professionals ara vegin alterada la seva situació, o la quantitat de centres d’atenció que tenen demores considerables en els pagaments, l’aprimament de la cartera de serveis... el que popular i políticament s’ha denominat una retallada en la dependència en tota regla. Pot indicar això que l’espècie humana, aquella que en essència mostrava una conducta solidària, cooperant i d’atenció ara la canvia i es despreocupa dels seus congèneres? Pot associar-se que aquest invent humà i més recent en el temps  que és el sistema econòmic de capitalisme avançat i que s’està regint per les tesis ideològiques i no neutres del neoliberalisme fomenta l’individualisme i la igualtat d’oportunitats de manera manifesta, però latentment és dèspota i supí fins aquest extrem? Mercat! Però, només poden anar a cercar al mercat els serveis que necessiten aquells que poden pagar per aquests? Sembla ser aquesta és una tendència. Sigui el sigui, el que és evident que altra cop l’atenció dels que requereixen un suport o atenció especial comença a retornar a les famílies.