Convivència a la ciutat dels morts

Ja fa anys, en un debat sobre separació església-estat, un pastor protestant ens interpel·lava als representants de les entitats laïcistes: «No oblideu que hem compartit les tàpies dels cementiris», ens deia, i tenia raó. És un record que mai he volgut ni pogut esborrar, i al que inevitablement torno quan veig al mapa de Mataró la denominació «Cementiri protestant» com un apèndix de l’oficial i reconegut Cementiri dels Caputxins.

El cementiri protestant, també dit dels espiritistes, projecta cap al passat un fil que ens relliga amb «els altres» de la història: lliurepensadors, bruixes, espiritistes, maçons, protestants, suïcides, heretges... una rècula d’heterodoxes a qui se’ls negava l’enterrament en sagrat i que, castigats a la ciutat dels vius, quedaven eternament apartats de la ciutat dels morts.

Una realitat d’exclusió, marginació i persecució. Una realitat de la que en vam sortir a mesura que, durant el segle XIX, s’aboleixen les darreres institucions feudals, s’afirma la sobirania popular, s’assaja una democràcia incipient i es construeixen les institucions civils. Una evolució lenta i aspra per disposar de codi civil, de registre civil, de llibertat d’associació, de pensament, d’expressió, de culte...

Podria semblar que estem parlant de realitats remotes, antiquíssimes, però el cementiri protestant data de 1876, no té un accés directe al dels Caputxins fins la II República, que es tapia l’any 1939 i no es torna a obrir fins l’any 1987!

I és que en termes històrics, el pluralisme religiós i filosòfic, a Catalunya, és una novetat recent, una conquesta parcial i una realitat fràgil. I l’arquitectura legal no acompanya, perquè si bé la Constitució va suposar un trencament amb el nacionalcatolicisme, els acords concordataris signats l’any 1979 hipotequen un desenvolupament legal que consagri la neutralitat de les institucions, garanteixi la igualtat de drets i empari la llibertat de consciència.

Però tot i ser recent, parcial i fràgil, el pluralisme religiós és aquí per quedar-se. I per molt que s’enrabiïn alguns intolerants i fundin partits de l’odi, hi ha una majoria social que no tenim cap problema amb les creences ni amb l’estil de vida dels nostres veïns i veïnes. En termes generals som una societat més plural i més respectuosa que les que ens han precedit, però caldrà encara normalitzar moltes situacions i fer pedagogia per consolidar aquesta circumstància i fer-la avançar.

A Mataró, per sort, la pandèmia i el confinament els hem viscut en un clima d’entesa i consens a l’Ajuntament. Hem tingut sort: a les darreres eleccions vam escollir representants que han preferit cooperar i fer un esforç extra per posar-se d’acord. Compte: que ningú llegeixi aquí el típic discurset dels que no suporten la polèmica política (normalment perquè no l’entenen). Als càrrecs polítics també els hem d’exigir que confrontin. I en tot cas, a posteriori, valorar si van confrontar per qüestions que valien la pena o es van distreure amb nimietats.

Doncs bé, resulta que una de les polèmiques d’aquestes setmanes ha estat si el govern actual està essent prou diligent per atendre les demandes dels col·lectius musulmans de ser enterrats d’acord amb les seves creences que, entre d’altres coses, exigeixen ser sepultat sota terra mirant a La Meca. La pandèmia ha complicat molt aquesta possibilitat que fins ara, en molts casos, es resolia repatriant el cos als països d’origen. Però això, ara és impossible.

Val a dir que la pandèmia només ha precipitat una situació que s’estava covant de feia temps. En primer lloc, perquè no totes les persones musulmanes són nascudes en altres països. Si jo em convertís a l’islam no tindria cap «país d’origen» al qual ser repatriat. Però sobretot, perquè té tot el sentit voler ser enterrats a prop de les nostres famílies.

En tot cas, la polèmica a l’ajuntament venia a tomb d’un informe de la Generalitat que ha de servir per ampliar l’espai per enterraments sota terra al cementiri de Les Valls. I aquí és on es compliquen les coses. Perquè la densitat de població de Mataró (i de molts municipis catalans) és altíssima, i això limita la capacitat dels cementiris. Per aquest motiu hi ha tants nínxols, i també per això tanta gent opta per la incineració. L’espai físic disponible per a tombes sota terra està molt limitat, i no sembla assumible que tothom hi pugui accedir. I la possibilitat que sembla obrir-se d’un espai al cementiri reservat per a musulmans, generaria un problema evident, perquè suposaria un tracte preferent per motius religiosos.

L’epidèmia està desafiant la ciutat dels vius, posant a prova la nostra capacitat de posar-nos d’acord i d’assumir els límits dels nostres recursos. Veurem com continua la història i si aconseguim, uns i altres, arribar a un punt d’entesa. Els morts conviuran si ho fem els vius.