Carrión reuneix els millors exemples de la nova crònica hispanoamericana

La crònica és un gènere que cada cop compta amb més adeptes. Davant el bombardeig constant de titulars i d’informació fragmentada que dificulta la comprensió dels fets dintre del seu context, sorgeix un nou periodisme de caire narratiu que vol dotar d’un veritable sentit a l’explicació de les coses que passen i aportar nova llum als fenòmens d’actualitat. Els seus autors firmen textos d’ambició literària, que utilitzen les tècniques i formes habituals de la narració però que fugen de la ficció i se centren l’anàlisi de la realitat, si bé des de perspectives molt variades i, sobretot, singulars. Aquest fenomen ha pres força especialment a Llatinoamèrica, i també treu el cap a l’Estat espanyol. L’escriptor mataroní Jordi Carrión ha recollit alguns dels millors exemples de la nova crònica hispanoamericana en el llibre ‘Mejor que ficción’, que publica Anagrama el proper 1 de març.

‘Mejor que ficción’ recopila 21 cròniques d’autors hispanoamericans –des de Mèxic i el Carib fins a Argentina, passant també per Espanya- com ara Martín Caparrós, Jordi Costa, Leila Guerriero, Juan Gabriel Vásquez o Juan Villoro. Totes elles ja han estat publicades en diaris i revistes locals dels països d’origen dels seus autors o directament en llibre. La selecció és molt heterogènia, tant pel perfil dels autors –de totes les edats, corrents i orígens geogràfics- com de les temàtiques dels textos. S’hi poden trobar des de relats de viatge per Japó, Haití o l’Àfrica subsahariana fins a incursions en els barris marginals de Buenos Aires, passant per retrats de Fidel Castro o de la guerrilla colombiana. “No es poden establir punts en comú entre els autors, la voluntat era que la selecció fos molt heterogènia, que no representés cap escola en particular”, explica Carrión.

L’escriptor mataroní ha detectat l’auge de la crònica com a fenomen literari en els seus viatges durant els darrers anys a l’Amèrica Llatina. Segons Carrión, aquest auge respon, per una banda, a la “creixent sofisticació del lector actual”, cada cop més interessat en “els relats que no presenten formes convencionals”. I per l’altra, a la necessitat de “recompondre, ordenar i donar sentit” al flux de notícies fragmentades i d’informació dispersa sobre l’actualitat, a través de textos “més llargs i que atorguin sentit” a allò que s’explica. Si bé és difícil traçar una línia que uneixi els autors presents en aquest llibre, Carrión apunta que sí que hi ha uns “pares” identificables”: Gabriel García Márquez, creador de la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano, i l’escriptor i periodista argentí Rodolfo Walsh. A més, destaca el mexicà Juan Villoro i l’argentí Martín Caparrós com dos dels representants actuals més importants d’aquesta corrent literària.

Codificació i llibertat
La crònica ha reviscolat especialment a l’Amèrica Llatina, mentre que a l’Estat espanyol aquesta forma de periodisme narratiu encara no té tanta força. Carrión destaca que a l’altra banda de l’Oceà aquest fenomen “té més força, però alhora està més codificat”. Als tallers i facultats de periodisme s’ensenya una manera de fer crònica, i les revistes que les publiquen imposen un camí a seguir. A Espanya, en canvi, hi ha més llibertat. “Les peces de Jordi Costa i Guillem Martínez són les dues cròniques més lliures del llibre”, assegura el seu editor. ‘Mejor que ficción’ es completa amb un estudi introductori i un diccionari de cronistes hispanoamericans.