Carnestoltes al laberint grotesc

Llegeixo a Capgròs que l'autor del cartell del carnestoltes mataroní d'enguany, Àxel Monforte, "ha triat dues icones de la festa, el Rei Carnestoltes i la imatge d'una sardina, i les ha plasmat d'una manera cridanera i gairebé psicodèlica, per transmetre la disbauxa dels dies de Carnaval 'd'una manera transgressora', segons les seves paraules". Us he de dir que, transgressora o no (jo no l'hi veig tant), la proposta d'aquest cartell em sembla molt interessant i diria que, més que anunciar el carnaval sembla que ens interrogui a nosaltres, que -necessàriament- haguem de parar-ne esment i aconseguir, en els segons que hi dediquem, a que el nostre cap generi algun impuls.

M'explico. Cada any em sembla més evident que el sentit 'original' del carnestoltes és obsolet, avui, sobretot per dues raons: perquè ja ens riem tot l'any del "poder" (per exemple: Polònia), i perquè la Quaresma (o els seus substituts 'laics' de capteniment o tristesa) ha desaparegut completament de la vida social. I també em sembla, com vaig llegir del professor Ferran Sàez, que el to suposadament transgressor de la festa és, en realitat, una demostració de la "naturalitat" de l'ordre establert, representant per uns dies la riota -la impossibilitat- de transgredir-lo (vegeu aquí). Transgressor no seria riure's del poder, sinó prendre'l. Em temo que el que celebrarem els propers dies no deixa de ser un "simulacre" (en paraules de Ricoeur) que, això sí, té de bo que ens obliga a celebrar-ho i a estar contents, exactament els mateixos motius en què hem reduït tota celebració festiva (Nadal, Reis, Les Santes, Sant Joan...). No està gens malament... però segurament que és del tot insuficient i dubto que tinguin molt a veure en el sentit del calendari festiu, que roda cada any per interpretar el pas del temps.

L'autor del cartell ha agafat dos símbols, el cap del rei Pellofa i la sardina, i els ha dotat del caràcter ambigu que tenen els símbols. També hi veig, per exemple, una calavera coronada i, si apaiso el revers, el primer símbol del cristianisme, que no era una creu sinó un peix. I si m'hi fixo més, aquesta amable textura rosa psicodèlica amaga un complex laberint. No sé si és perquè estic molt motivat amb l'Any Espriu, però aquests mateixos símbols, o de similars, que apareixen sovint en l'obra del poeta que ara en celebrem el centenari, són els instruments amb què a mi em sembla que el jove dissenyador mataroní ens està interpel·lant. Òbviament, més enllà del carnestoltes i la seva pretesa disbauxa. Diria que mostra un "desig de Quaresma", és a dir, una invitació a simbolitzar i a reflexionar sobre el nostre trajecte personal.

Salvador Espriu prenia les imatges del mar i la pesca, o la seva íntima experiència amb la mort, o la seva consciència del tall abrupte que significava la manca de llibertat al nostre país, o el llegat simbòlic de les nostres civilitzacions d'origen (de la judeo-cristiana i la grega, parlo) i el posava al servei de la seva interpretació sobre la vida. I ens la mostrava, també amb interpel·lacions. I jugava, com ara farem amb el carnestoltes, amb el to grotesc, combinat amb el líric i l'èpic, amb una clara voluntat moral. Sembla, com deia, que la proposta de Monforte ens assenyali, com amb ànsia, aquest camí.

El laberint
Un camí, això sí, laberíntic. Fa una mica més de dos anys, el CCCB organitzava una interessant exposició que repassava el símbol del laberint. Aleshores, a la revista Valors (vegeu aquí) hi vaig escriure que la mostra ens proposava "maquetes, videos, quadres, escultures, jocs, reflexions, invents (...), reflexions (“la imaginació serveix per sortir de casa, la memòria per tornar-hi”), exemples diversos de la capacitat humana que es desplega al voltant d'aquest mecanisme d'origen -i final- misteriós. Artefacte que ens inquieta, sobretot, perquè el caos i el desordre té una aparença formal d'ordre. Talment és el paper de la cultura, de fet". Efectivament, la cultura (les arts, les creences, els llenguatges...) dóna aparença d'ordre al caos que, de fet, és la vida.

I la cultura fa, en aquest camí, un doble paper. Un d'acumulatiu: les nostres identitats, les nostres lectures, les nostres referències, les nostres relacions, les nostres servituds, la memòria i la imaginació que fem servir per moure'ns anant i tornant dels llocs... I un altre de despreniment, d'alleujament; això que abans venia a representar la Quaresma, de fet, i que ara no sabem com fer-ho més enllà de fer règim. Espriu, al darrer vers de Final del laberint (1955) sembla descriure aquesta plenitud després de les "acumulacions de la seva vida" quan gosa dir el nom del no-res:

Salvo el meu maligne
nombre de la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d'esperances,
dels morts,
dels records,
dic en silenci
el nom del no-res.

Abans, per Setmana Santa (és a dir, quan acaba la Quaresma), després de commemorar la mort de Jesús, es procedia a "tapar les imatges", com si tota interpretació (tota cultura) fes nosa al "final del laberint", per poder fer el pas a la plenitud. Aprendre per desaprendre. I, més que a disfressar-se, crec que és això el que ens invita de veres la quasi anicònica proposta d'Àxel Monforte, de qui des d'ara em proclamo fidel admirador.