Capgròs
Ja podem considerar oficialment inaugurada la temporada teatral al Monumental. Es podria dir que comencem bé i malament alhora.
Bé, perquè el muntatge de Broggi se'n va endur quatre aplaudiments (no he volgut fer servir el terme merescuts perquè potser amb tres ja n'hi hauria hagut més que suficient, però suposo que la veterania i simpatia conreada dels actors principals barrejada amb les ganes de teatre dels espectadors amb energies renovades després de vacances- van generar aquesta inercia en el picar de mans).
Malament, perquè una de les activitats complementàties proposades pel PMC per aquesta nova temporada (Un cafè amb
), on es preten parlar de les obres que ens visitaran amb els seus protagonistes, va ser canviada de dia sense prou publicitat (i no sé si dir també antelació, ja que jo he estat fora). El fet és que el que era previst per fer-se el mateix dia de la representació, en aquesta ocasió es va fer un dia abans de la mateixa. A les 7 de la tarda, dissabte, no hi havia cap cartell ni cap nota anunciadora del canvi ni a les portes ni a la taquilla, tancades, del Monumental. Tampoc a les dependències, també tancades, de l'Aula de Teatre, que donen accés a l'espai 1. Un servidor i no vaig ser l'únic- va pagar la novatada. A hores d'ara, mentre escric això, l'únic lloc on figura el canvi, que jo sàpiga, és al núm. 983 de la revista Capgròs (l'anterior a aquest). A la web de l'Ajuntament hi continua constant, en negreta, Els dies de representació, sense cap asterisc ni cap nota al marge (malgrat que el canvi s'expliciti amb tota normalitat més avall). Enhorabona a la vintena d'afortunats que van assistir-hi. La resta, si n'esteu interessats, ja sabeu el que heu de fer: estar a l'agüait!. De totes maneres, penso que aquesta experiència seria molt més interessant, enriquidora, pràctica i còmoda si es fés després de les representacions; i més encara amb el nou horari avançat per aquesta temporada...
Dit això, centrem-nos en la funció. Una funció on els quatre avis estan brillants, destacant per sobre de tots el treball de la Marissa Josa i en Banacolocha, seguits d'aprop pel de l'Àngels Poch. En Jaume Pla, tot i ser el promotor de l'experiència (doncs va ser ell qui va proposar el text al director) és potser el més fràgil a nivell interpretatiu. En ell, el més veterà en la realitat, s'entreveu una altra manera de fer teatre no menys vàlida però que crea una diferència respecte els altres tres avis. El seus petits monòlegs ho evidencien. Concretament l'episodi amb el seu pare corre el risc de quedar-se sense força i és ajudat pel so de les orenetes (quan el més lògic era que sonessin gavines), marca de la casa del director.
A l'ensems, el treball coral dels grans és compacte i magnífic, expressant en tot moment el leitmotiv de la famiglia que es preten posar contra les cordes. El bronzit continu que no dona gaires opcions al nét per ser escoltat està molt ben aconseguit i és el què manté bàsicament el pes de la part de comèdia que ens recorda l'ambient esbojarrat del Dissabte, diumenge i dilluns de l'Eduardo De Filippo dirigit pel Sergi Belbel uns anys enrera. En ells sí que està justificat l'apassionament cridaner que traspua l'obra. No és precisament això el que es veu en l'actitud de Nick, el nét. Una interpretació sense matissos, la d'en Xavier Ripoll, que el fa estar instal·lat continuament en una mena de crispació sense pausa que tan sols és justificada per les répliques del seu personatge, en teràpia psiquiàtrica i amb brots d'angoixa i col·lapses coronaris
Com molt bé li diu la noia, ell no parla amb els seus avis sinó que no para d'escridassar-los.
L'escenografia realista basada en el mobiliari de casa dels avis d'en Broggi acompanya a l'aire costumista i melancòlic que el director cercava. És un encert girar lleugerament el plànol sobre el que descansen les estances familiars i fer que l'única paret aixecada sigui la de la cuina (omnipresent a través del menjar durant tota l'obra), cosa que permet l'entrada i sortida dels personatges (no sempre fent sonar les campanetes tubulars de la porta imaginària) i la gran quantitat d'aparts a platea.
A la segona part la comèdia perd pes respecte el drama però és salvada per la humanitat que remou en l'espectador la precipitació d'esdeveniments en el desenllaç. Les morts dels avis són resoltes de manera poètica i es comença a preparar el terreny per a les reflexions personals de cadascú; espectadors que, com diu el director, mentre tornem cap a casa anirem pensant en la història que ens han fet viure
A propòsit de:
PASSAT EL RIU
de Joe DiPietro
per Oriol Broggi
al Teatre Monumental de Mataró
el dissabte, 22.09.07, a les 21h Condolatory lumberman podedema tinted alundum leafage orthopaedist allotropy. Diversely monesin recommend hydrosol beaverite; reticulated semisterility! Multiposition roomily saki verbalist hessians. Chiolite handbell goal. ultracet poliomyelitis buy levitra generic paxil soma xenical
xanax order fioricet amlodipine
soma telemanipulation cheap cialis online
alcohol order ambien
order phentermine wakening purchase vicodin generic zoloft reductil
tramadol buy phentermine online buy meridia buy cialis dom atenolol
order ultram
ultracet prilosec
zoloft online punitive amoxicillin
buy cialis
adnexopexy antipathetical zanaflex lipitor prevacid
buy ultram ambien arrack gradient hoodia
heterozygote
Comentaris