Capgròs
Fa un temps vaig escriure un article on parlava de la violència que alguns nens patíem per diversos mestres al final del franquisme. Violència psicològica i violència física. També patíem la violència del propi alumnat, el bulling, la violència psicològica i la marginació per una part dels nens líders de les aules. Curiosament coincidíem els que patíem una i altra violència.
Érem els "tontos de la classe". Sotmesos a la violència d'una aristocràcia que eren els "xulos" de la classe. Però, per què alguns nens érem els "tontos" i patíem bulling per part dels "xulos de la classe"? Amb els anys he anat creant tot tipus de teories sobre aquest fet. He arribat a pensar que els "tontos" érem els nens maldestres a la classe de gimnàstica, o els nois de classe social baixa . En realitat, però les raons són més culturals i més sofisticades.
A mi no mai m'ha agradat l'esport competitiu. A les excursions mai havia intentat ser el que primer arriba al cim de la muntanya, i de fet m'importava ben poc si hi arribava o no. Mai havia participat a carreres de bicicletes, a curses, ni tant sols al futbol (en tota la meva vida sols he fet un gol als 5 anys). Mai, ni de petit, m'ha interessat el futbol des d'un punt de vista d'espectador. Mai he cridat com un posseït als bars, amb desenes de homes que fumen puros. Mai m'han interessat les carreres de cotxes, ni tant sols tenir cotxe, ni la velocitat al volant.
A més sempre m'han creat al·lèrgia els grups d'homes en plena eufòria masclista, el simplisme del seu pensament i dels seus comentaris, l'agressió verbal a les dones (no me refereixo a l'adulació i als piropos, que fets amb respecte, m'encanten, ni a parlar de la bellesa de les dones). Cada cop em repugnen més els que fan comentaris grollers sobre el cul o les tetes de les cheer leaders de les carreres de cotxes, o els que es creuen amb el dret de llençar les seves fastigositats exposant en públic a les dones senzillament, perquè porten minifaldilles (fins hi tot penso que penalitzaria per llei comentaris com, "el que passa és que van provocant...")
I aquest és l'origen del problema. En una educació repugnantment patriarcal com la franquista, hi havia nois que no encaixàvem en la masculinitat masclista. Competitiva, simplista, androcèntrica, misògina. Alguns encaixaven més i altres encaixaven menys, però de fet n'érem molts que no encaixàvem. No pintàvem res, érem els "tontos" dignes de ser objecte de burla pels "xulos", els que havien interioritzat la repugnant cultura masclista que els arribava del professorat.
La masculinitat maclista i el fet de que ningú no proposi altres models de ser homes, es un lastre cultural que arrossega la immobilitat cultural dels homes. Semblem acomodats i agilipollats en un feixuga herència cultural que identifica ser un "home de veritat" amb ser competitiu. O amb resoldre els problemes amb la violència. O amb ser una bèstia irracional que no pot contenir el seu desig sexual simplement perquè veu una minifaldilla malgrat tenir una sexualitat d'allò més elemental. O amb algú que no pot plorar. O amb una paternitat restringida. O amb oposar masculinitat amb feminitat com una afrenta personal (en alguns casos, fins es renegar dels sentiments homosexuals).
Comentaris