Batallant amb les tres dimensions

Quan la comissió d’imatge de Les Santes va encarregar el cartell de la Festa Major de 2013 a un escultor, sabien que tant el procés creatiu com el resultat serien ben poc convencionals. Pol Codina no els ha defraudat. El jove artista mataroní, de 29 anys, conegut per les seves escultures de gran format en materials com el ferro o el coure –un bon exemple és ‘El Peix del Maresme’ a l’exterior de la seu de l’antiga Caixa Laietana- s’ha enfrontat al repte de traslladar el seu món creatiu al format cartell. I fer-ho de manera que respectés l’essència de la festa major mataronina.

Tot plegat ha desembocat en un cartell “tridimensional”, un baix relleu on apareixen totes les figures i comparses de la Festa Major, on Codina ha pogut barrejar la seva capacitat per treballar el volum i les seves arts pictòriques. El procés per confeccionar-lo no ha estat gens fàcil, i durant els dos mesos que han transcorregut entre l’encàrrec i la presentació pública del cartell, l’artista s’ha hagut d’enfrontar a nombrosos dilemes i problemes tècnics. I, sobretot, dedicar-hi més hores que un rellotge. Codina ha fotografiat tot aquest procés, des dels esbossos fins a l’assemblatge final de totes les peces, i el conjunt d’imatges conformen una exposició que es pot veure durant les Santes a Can Palauet. L’artista explica a Capgròs com va viure aquests dos mesos de treball intens.

La decisió
“A part de la sorpresa i de la il·lusió que et genera, quan la comissió d’imatge em comunica que sóc l’artista escollit, el primer que penso és que tinc molt poc temps per concretar què faré. Dos mesos clavats. M’haig de decidir ràpid. En un primer moment començo a fer dibuixos preparatius que acabarien desembocant en una escultura, però ràpidament em decanto per una segona opció: fer un relleu. Era la manera de treballar metalls, donar volums i aplicar olis. Em va semblar que era el moment de mostrar altres qualitats artístiques meves que no es veuen amb les escultures”.
“El principal dilema era escollir entre fer una escultura i posteriorment fotografiar-la perquè aparegués al cartell, cosa que crec que no hauria fet honor a la festa, o bé fer directament una il·lustració, cosa que em semblava força arriscada ja que no estic gaire avesat a treballar amb color i pintures. Per a mi, el dibuix sempre ha servit d’esbós, com un camí per arribar al volum. Com que la idea de fer un baix relleu feia temps que em voltava pel cap, vaig acabar optant per això”.

El procés
“El primer pas va ser fer els esbossos, que ja plantegen com s’elaborarà la peça, per anticipar-se als problemes que puguin sorgir en donar-hi relleu. Vaig estudiar les imatges de totes les comparses i vaig intentar reproduir cada figura a llapis, amb el meu estil. Després vaig fer el plantillatge el desenvolupament en volum de cada unitat, decidint quantes peces tindria cada una d’elles i treballant-les per separat. La capa d’en Robafaves, per exemple, està formada per tres peces, l’espasa per dues, la cara és independent del casc...” 

“Un cops les tens totes, toca assemblar-les. Les vaig haver de soldar amb plata, que és la tècnica que pertoca quan les figures estan fetes amb coure. Quan ja estaven soldades, vaig haver de plantejar la distribució de totes les peces sobre la base. Aquí va entrar en joc el color, amb diverses proves per veure com combinaven figures i base. Les figures estan pintades amb oli, i el fons amb acrílic, tot i que hi he afegit un toc d’oli. Finalment, les lletres també estan fetes una per una, amb ferro i pintades a l’oli”.

Els dubtes
“Vaig prendre ràpid la decisió sobre com volia fer el cartell. Però fins que no hi estàs ficat de ple, no prens consciència de la quantitat de feina que implica i de què les hores no et quadren de cap manera. És llavors quan et preguntes si potser no t’ho has plantejat prou bé, si t’has ficat en un atzucac, i gairebé implores buscant una sortida. Però, senzillament, no et pots fer enrere. Al final, si he pogut dedicar-hi tantes hores és gràcies al suport incondicional del meu pare. Si puc ser escultor, és gràcies a disposar de l’espai i els materials del taller –la Serralleria March de Mataró- i si he pogut estar tant de temps amb el cartell aquests dos mesos és perquè m’he pogut lliurar de la meva feina quotidiana amb ell. Si no disposés de tot això, hauria hagut d’optar per un cartell molt més senzill”.

“En un primer moment vaig pensar en deixar el metall al natural, tenia encant i era potent, però quedava massa homogeni. I la vida que desprenen les festes de Mataró em demanaven color. Quan vaig començar a pintar les figures, vaig provar de fer-ho tan sols amb una taca del color predominant de cada una d’elles, però el resultat no em satisfeia. Vaig intentar fer el cartell horitzontal però tampoc va sortir com m’agradava. I tampoc tenia temps per posar-me a investigar, havia de resoldre. En pintura sempre estàs a temps de rectificar, però en l’escultura quan tens feta la forma ja no pots fer-ho. Gairebé no hi ha marge d’error”.

La recepció
“Els amics i els familiars, el dentista, el paleta... tothom de Mataró et para i et comenta el cartell. És increïble. Però la veritat és que tinc la sensació que ha tingut una bona rebuda, que ha agradat. Alguns han dit que el cartell no és representatiu de la meva obra, però perquè precisament he aprofitat per mostrar una faceta meva més desconeguda. I també que és un cartell populista. Doncs potser sí, però és el que tenia ganes de fer. Les figures i comparses de Mataró les porto al cor, i per mi la imatge del gegant és un emblema dels pobles catalans. Des del cartell d’en Parés, ara fa 20 anys, que no sortien totes representades. Crec que ja tocava tornar-ho a fer”.