Arrelat en el caos

La nova pel·lícula de Terrence Malick ‘L’arbre de la vida’ ha provocat una cadena de reaccions molt enfrontades entre els partidaris del film –pocs- i els seus detractors. Amb els seus protagonistes Brad Pitt i Sean Penn, la pel·lícula ha atret a les sales de cinema un públic majoritari no sempre preparat per al discurs filosòfic que, generalment, ha definit el cinema d’aquest realitzador. Discurs filosòfic que en aquesta ocasió es perd per terrenys espirituals i religiosos fins a un punt de no retorn. Perdut en la seva pròpia divagació mística, Malick arrossega l’espectador cap el caos més absolut, i tret d’alguns acèrrims i molt voluntariosos seguidors que volen trobar-hi la grandesa de les seves obres anteriors, la confusió general que provoca ‘L’arbre de la vida’ al llarg de les seves llarguíssimes dues hores i mitja s’acaba convertint en irritació, tedi, avorriment, desercions multitudinàries i odi, molt d’odi cap a la pel·lícula i el seu creador.

En la línia de clàssics com el 2001 de Kubrick o fins i tot Stalker de Tarkovsky, sembla que d’entrada ‘L’arbre de la vida’ busca explicar-se els coms i perquès de la condició humana buscant en l’origen de l’espècie i encara més enrere, en el big bang que va donar origen a l’existència (amb una mena de pròleg molt espectacular, amb aparició de dinosaures i tot, però força inútil a l’hora d’explicar-se res del tema o l’argument). D’aquest macro, Malick avança cap al micro d’una família tipus per explicar una història tan senzilla i tan universal com la de les relacions entre pares i fills. I encara va més enllà per intentar reflectir, a través del personatge de Sean Penn, com tothom acaba sent el resultat d’allò que ha viscut i heretat de petit. Tot plegat relatat amb un estil ampulós, barroc i extraordinàriament caòtic, amb una estètica publicitària que omple la pel·lícula de plans macos, però totalment gratuïts, i amb una mística d’estar per casa amb què Malick pretén, però no aconsegueix, vendre’ns gat per llebre.

espaiisidor.blogspot.com