Capgròs
"De aquellas lluvias, estos lodos". Els llots d'ara, els dels fons dels nostres pantans són de pluges molt antigues. El conegut cicle hídric mediterrani està tenint períodes, especialment de sequera, més llargs. No perdem de vista el canvi climàtic per explicar-ho.
La població augmenta i el procés d'urbanització és imparable. L'ús domèstic de l'aigua es indicador de confort i va lligat a l'increment de renda i riquesa general. Per moltes tres R que es vulgui no es pot mantenir congelat o pretendre la seva disminució.
Una característica de la política del període democràtic ha estat el tacticisme. Poca gent ha volgut mirar a llarg termini. Poca gent ha aixecat el cap, mirat lluny i veure-les venir, tal com venien de pressa i tal com eren fàcils de veure.
Una altra característica d'aquest període, que està augmentant, és l'exagerada territorialització de l'activitat política. Defensa numantina dels status quo i de la petita (o ínfima) pàtria. No hi ha hagut massa possibilitats de plantejaments de conjunt globals i no s'han tallat de soca-rel actuacions puntuals egoistes irracionals i negatives. Les normes sols han quedat sobre el paper. Ningú s'ha atrevit a fer-les complir.
L'urbanisme descontrolat arreu, malgastador de recursos. L'activitat econòmica sense comptabilitzar tots els seus costos: pous il·legals a grapats, abocaments incontrolats en molts llocs. Estructures polítiques locals, superades unes i forassenyades d'altres, que no serveixen per exercir cap control eficient sobre el que passa en el seu àmbit territorial. Opcions polítiques obsessionades en augmentar la seva presència no per oferir alternatives sinó per ocupar despatxos.
Aquestes han estat les "pluges" simbòliques que han caigut sobre Catalunya en els darrers trenta anys que ara deixen els "llots" de les possibles restriccions a les conques internes, dels greuges de campanar de tots contra tots, de la impossibilitat de donar confiança en l'acció política als ciutadans i les ciutadanes.
Ara tots plegats ens hem d'afrontar a la dura realitat. Estem en una situació d'emergència en el tema hídric, pel camp i per les ciutats.
Què cal fer?
Primer de tot, assumir responsabilitats. Sortir al carrer i dir que ho hem fet malament. Alguns més que d'altres! No estaria de més que es produïssin algunes desaparicions del mapa polític.
Segon, intentar trobar la solució -que sembla que no ha de ser massa duradora en el temps- amb els menors costos possibles. Costos no econòmics sinó polítics. No podem donar aigua a uns a canvi de gasolina perquè s'inflamin d'altres.
Tercer. Caldrà destinar els diners necessaris (potser més dels que caldria) per assumir ara els costos que no es varen voler assumir abans. Els costos que es volen amagar o no es volen imputar, tard o d'hora, acaben aflorant. Caldrà afinar les partides (hi ha camp per córrer en qualsevol pressupost públic després d'un període de vaques grasses). Tot plegat, un any de seguida és passat. Bé, si mires lluny, a llarg termini. Clar que si gestiones com et mantens, dia a dia, un any es fa molt llarg.
Quart. Treure algunes lliçons i experiències i assentar les bases perquè d'altres temes que tenim sobre la taula (la producció distribució d'energia, les comunicacions, l'educació, la convivència, l'administració de la justícia,....) no ens passi el mateix.
En concret:
Vàrem perdre l'oportunitat del Roine ja fa molts anys, als noranta quan es va començar a discutir. Ara ja no serveix. Quan es podria començar i el temps que tardaria el fan inviable.
Sembla que la solució està en les dessaladores i el reaprofitament de l'aigua de les depuradors. Doncs, a tota màquina!. Sense manies! No entrebanquem la solució!
Els transvasaments són avui, per l'historia recent, inacceptables. Quan baixi la bromera de la queixa per la queixa s'hauran de tornar a plantejar les necessàries i de sentit comú interconnexions de les xarxes amb uns usos i funcions definides. Lamentablement ara no és possible pensar-hi.
Cal, amb administracions que sigui competents (no competents legalment, sinó en termes de saber i eficiència en la gestió) afrontar les múltiples i conegudes il·legalitats i "xanxullos" existents en aquesta matèria.
Sols ens queda –per aquest mesos que espero siguin ben curts– pagar, al preu que sigui l'abastament d'aigua a qui ens en vulgui, pugui o li deixin vendre-la.
Mentre tant, a patir.
http://manelmas.blogspot.com
Comentaris