Anxaneta, 50 anys de pedagogia activa

L’Escola Anxaneta ha complert 50 anys d’existència. Pel mes d’octubre de 1965 en un pis del Passatge Garcia Oliver, a “Can Serradures”, un reduït grup de 24 alumnes de diferent edat i dues mestres (la Margarida Colomer i la Mercè Montserrat) iniciaven el curs d’una escola absolutament diferent de les que hi havia. Se’n deia de pedagogia activa. Resulta ser que un reduït nombre de pares (6 en total) es van plantejar el repte de no portar als seus fills a cap de les escoles existents sinó a una de nova. No volien que els fills repetissin el que ells havien patit en pròpia carn. Una escola – tant nacional com religiosa - amb les aules plenes a rebentar amb 40, 50, o 60 alumnes. Amb una fèrria disciplina. Només s’ensenyava en castellà, els nens i les nenes anaven a escoles separades. La llengua i la cultura catalana eren bandejades. Se’ls inculcava idees feixistes i una religió (la catòlica) retrograda, ultra conservadora…). L’aposta era difícil, arriscada. Però valia la pena intentar-ho. D’altres pares i mestres ja estaven aixecant altres “anxanetes”, arreu de Catalunya. Bufaven aires nous. Es volia passar de ser súbdits a ciutadans. D’una escola en blanc i negre a una de color i vida. Calia, però, jugar-se-la.

Us preguntareu: Com pot ser que un règim totalitari com el franquista deixés que uns pares i mestres fessin unes escoles absolutament diferents, contradictòries a les que hi havia? La resposta és la següent: el dèficit escolar era escandalós (l’any 1965 a Mataró hi havia un dèficit superior a les 3.000 places escolars). I els dirigents franquistes es taparen els ulls i deixaren que sorgissin unes escoles diferents que no controlaben. D’aquesta manera es rebaixaria el dèficit existent. I aquells pares i mestres van aprofitar aquella escletxa i l’aposta els va sortir bé.

He dit diferents? Absolutament. D’unes aules que – com he dit - estaven a rebentar es reduirien a la meitat. Els nens i nenes anirien junts. Les classes es farien en català. Plans d’estudi racionals i amb material desconegut: paper, xarol, cartrons, plastilina, dacs, fang, pinzells, pintura… classes de plàstica, de música, dansa, interpretació… Els quaderns passarien de grisos a ser alegres, plens de vida… els nens i nenes sortirien als carrers i places, a descobrir la ciutat, la natura; cuidarien plantes i animals, es recuperarien tradicions… Farien colònies! No s’havia vist, des de la II República, que els alumnes sortissin del seu ambient familiar i local i experimentessin noves experiències. Els alumnes s’ho passaven tant bé! I els pares, cofois, veien que tot aquell esforç valia la pena.

La religió – teòrica i pràctica, obligatòria – era una assignatura més. L’educació, la catequesi, era responsabilitat dels pares o de les parròquies. Els retrats de Franco i José Antonio desapareixien de les parets de les aules. També els santcrists i el retrats del papa. Mai més cap falangista faria formar als alumnes al pati, fent-los cantar el “Cara el sol”, aixecar el braç enlaire, quan s’isava la bandera espanyola, ni s’obligaria resar el rosari, ni anar a missa.

Les mestres tenien als pares al corrent de l’evolució dels nens i nenes. La participació era activa no sols a les classes sinó també amb la gestió de l’escola. Però tot això valia diners. Molts diners. Una escola com l’Anxaneta requeria un notable esforç dels pares que havien de cobrir les despeses dels sous – inicialment modestos - dels mestres, el material, les obres de reforma de la vella masia del carrer Sant Pere…

L’Anxaneta va ser la primera escola en aplicar la pedagogia activa. Però ben aviat la llavor germinaria en altres punts de la ciutat i apareixerien el Grup d’Escoles Mataró (G.E.M.), El Turó, Bons Amics, Sol Ixent, els parvularis Patufet i El Xumet… aquella nova pedagogia seguia expansionant-se a Mataró i a molts altres punts de Catalunya.

Un cop el país – mort el dictador Franco, el 20 de novembre de 1975 - va recuperar paulatinament la llibertat, la democràcia, i Catalunya va recuperar les seves institucions representatives (Parlament, Generalitat) les quals implantarien els valors de la pedagogia activa a tot l’ensenyament.

Aquella modesta llavor sembrada el 1965 va germinar amb força. L’any 1987 l’Anxaneta deixava de ser una escola privada per esdevenir pública. Però la pedagogia activa seguiria - segueix - ben present a totes les aules, públiques o privades.

Per molts anys Anxaneta!