Anna Roig corre més que la pluja

Més d’un va veure, mitja hora abans de l’inici de l’espectacle, com Anna Roig i els músics de L’Ombre de ton chien corrien sense paraigües des del restaurant on havien anat a fer un mos fins al teatre Monumental, un dels components fins i tot descalç i amb les sabates a la mà. Talment com si estiguessin enregistrant el vídeoclip d’un dels èxits del seu primer disc, la cançó Corro sota la pluja. I és que una estona abans de les 10 de la nit la caiguda d'aigua sobre la ciutat era considerable, però tot i així – i la poca informació donada per part de l’Ajuntament sobre el canvi d’ubicació del recital, inicialment previst al pati de Can Marchal – la platea del teatre Monumental es va omplir per escoltar una de les sensacions musicals dels darrers temps.

Haver de fer el concert al Monumental segurament va fer perdre part de l’encant de l’entorn, però es va guanyar en atenció per part dels espectadors – totes les cançons seguides amb un silenci que difícilment s’aconsegueix al pati – i sobretot en qualitat de so i d’escenografia. Va ser un concert preciosista, cuidat al detall, i en el què Roig i L’ombre de ton chien van presentar el seu segon disc, Bigoti vermell, però també van interpretar un bon grapat de temes del primer, i encara hi va haver temps per a alguna versió de Jacques Brel. Com sempre, alternant peces en català i en francès i amb aquesta barreja de chanson, pop i jazz que els fa singulars i de la mà d’uns músics excel·lents. El segon disc conté autèntiques perles, com Lladre de cors, lladre de versos, L’últim petó o Caputxeta Roig, amb una lletra en què la cantant s’intenta definir.

No hi van faltar, al darrer tram de l’espectacle, la visita de Trini Sánchez Mata, una assassina en sèrie que, malgrat el seu historial i com ja li passava al barber Sweeney Todd, arrenca la complicitat dels espectadors, el seu èxit més important, Je t’aime, i, com no podia ser d’altra manera, Corro sota la pluja, més indicada que mai. Espectacle fresc i al mateix temps estudiat, amb interaccions amb la platea des d’una timidesa buscada, i, sobretot, bona música per a una nit que per a més d’un "santero" va ser un gerro d’aigua freda al suspendre’s quasi tots els actes de la Festa Major, però almenys en algun cas, com en el concert d'Anna Roig i L'ombre de ton chien, es va aconseguir corre més que la pluja i salvar els mobles de la mullena.