Alfred Opisso

“Alfred Opisso, pintures i dibuixos (1907-1980)”, l'exposició retrospectiva de caire antològic que en aquests dies es presenta a la sala d'exposicions de la Caixa Laietana, a la pl. de Sta Anna, és a bon segur la mirada més complerta que s'ha fet mai al treball d'aquest reconegut artista, barceloní de naixement i mataroní d'adopció i fets. Una exposició que ha de servir per descobrir la “veritat” d'aquest gran artista, massa vegades amagada sota una mirada limitada a la part més comercial del seu fer.

Un centenar d'obres que van des de un treball d'infantesa, en una postal de felicitació al seu oncle Joan Cardona, fins a la que podia ser la seva darrera creació abans de morir, abastant tot l'ample ventall de conceptes i tècniques, ens permeten descobrir o redescobrir, segons el cas, la qualitat i importància de la seva obra.

Dic descobrir. ja que difícilment tot aquell que no s'acosti a la cinquantena, en tindrà coneixement directe fora de visions puntuals d'obres en espais particulars, ja que el silenci al seu voltant ha estat quasi total d'ençà la mostra de record celebrada fa ja vint-i-cinc anys. I dic redescobrir ja que a bon segur la gran majoria d'obres presents a l'exposició, provinents totes de col·leccions particulars i que en un vuitanta per cent no havien estat mai exposades, ofereixen ullada a un treball de mirada molt més ampla i polièdrica que no pas la del reduccionisme de caire clàssic, en el que semblava enclaustrat.

Caldrà deturar-se doncs en les obres de formació, amb elements tan poc freqüents en la seva trajectòria com un bodegó o uns magnífics paisatges de la seva primera estada parisenca. Fer-ho també davant el perfeccionisme dels seus retrats a llapis plom i no passar per alt la seva cara més coneguda aquella que va des de les referències dels cafès de Paris i la Belle Èpoque, -que tant regust tenen al seu pare Ricard-, i per tota la temàtica d'aires romàntics, carnavalescs, el mon del circ, els gitanos, els arlequins...

Però caldrà afilar la mirada en els treballs en els que mantenint una arrel clàssica en el concepte, es desenvolupen amb una llibertat total fora de tota rigidesa estructural. Obres d'essència realista però que agafen en les seves mans un sentiment de llibertat, que bé hauríem de considerar revolucionari, vist el temps i el moment.

Tot per acabar amb la sorpresa absoluta que per a molts serà l'aparició d'un Opisso desfermat, llunyà a tot classicisme i radical en un mon ple de màgia i encanteri. Un Opisso curull de conceptes onírics i simbòlics, que generen composicions i personatges que sorprenen per la seva força creativa i cromàtica, en unes peces personalíssimes, realitzades més per gaudi propi que no pas per a la seva exposició pública.

Un exposició que ens apropa a les dues cares de l'artista, la del seny i la de rauxa. La comercial i de portes enfora, i la més interior i personal. Una mostra que obliga a una redefinició del seu fer, mostrant un art que bé podem definir com calidoscòpic. I ho diem en l'amplitud de la seva definició, tant en el que pertoca al tub “màgic” capaç de variar del tot per un simple gir, com en el concepte genèric de ”successió de coses vàries i multicolors, d'impressions o de sensacions que canvien ràpidament”.

Una exposició aquesta que crec que la ciutat li devia i que a més queda completada amb un magnífic catàleg –llibre– amb fotografies de Ramon Manent-, que reprodueix totes les obres presents a l'exposició.

Una exposició que crec és de més que obligada i recomanada visita i que per a mi ha estat tot un honor, comissariar.