Albi

Aquestes vacances, com sempre que en tinc oportunitat, m’he escapat a França amb l’objectiu de conèixer els sectors salvaguardats de diverses ciutats, en aquests cas provençals. I també com sempre que ho faig he ignorat televisió, radio, premsa, internet i qualsevol altre mitjà que pogués distreure’m de l’objectiu perseguit. No cal que us digui que els dies se m’han fet curs i que, una vegada més, he sentit sana enveja de com França ha sabut preservar les seves ciutats històriques.

Al tornar, repassant la premsa dels dies que he estat fora, he pogut llegir que, durant aquest mes d’agost, la UNESCO ha declarat la ciutat d’Albi patrimoni mundial de la humanitat. Potser perquè vaig poder visitar-la no fa massa, la satisfacció ha estat immensa.

Albi, al departament del Tarn, amb més de 50.000 habitants, és un magnífic exemple de com prosperar tot mantenint la identitat. De fet, la raó principal per la que la UNESCO ha decidit considerar-la patrimoni de la humanitat ha estat que, en el decurs dels segles, el conjunt de monuments i barris gairebé no ha experimentat canvis importants. La imponent Catedral de Santa Cecília, el majestuós Palau episcopal, els carrers i les places medievals, els palauets d’estil renaixentista, el color vermellós dels maons dels edificis, el pont vell, el museu de Toulouse-Lautrec, el riu Tarn, etc.. són arguments més que suficients per merèixer la declaració. Al respecte, contemplar tot el conjunt des de la ribera oposada del riu, al barri de la Madeleine, és d’aquelles impressions que per si sola val una visita.

Parlant d’impressions, dies abans de marxar de vacances, admirant el llibre “Los impresionistas se entretienen” de l’autora Pamela Tood, vaig llegir que el pintor Alfred Sisley havia escrit, en una carta adreçada a un amic, l’any 1880, “que cada quadre mostra un lloc del que s’ha enamorat l’artista”. Com m’agradaria saber explicar amb pinzellades les impressions que vaig tenir mentre, bocabadat, anava d’un costat a l’altre d’Albi.

La bellesa d’Albi, principal seu dels càtars, la ciutat dels bons homes, és un regal per a la mirada. Deleixo per tornar-hi i endinsar-me, passejant els carrers, reposant les places, contemplant els edificis i escoltant la gent, en la història d’aquesta meravellosa ciutat occitana.

M’acompanyareu?