50 anys sense el tramvia

Fa 50 anys que el popular tramvia, que unia Mataró i Argentona, tenia els dies comptats. Per la tardor de l’any 1965 sofriria l’envestida mortal d’un aiguat que convertí un torrent sec en riu desbordat que destrossaria Les Cotxeres –estació central de la Companyia– i el pont de la riera d’Argentona. Això passava ara fa mig segle.

Pocs mesos abans, pel mes de juny del mateix any, amb la inauguració de les línies d’autobús de circumval·lació i a Cerdanyola, a favor de la “Companyia de Tramvies Mataró-Argentona S.A.”, el tramvia ja no baixaria mai més Riera avall, contra direcció. El final de trajecte seria al principi del carrer d’Argentona (que es deia de Calvo Sotelo), al costat mateix de la botiga del Xurrero. La batalla legal que va mantenir l’Ajuntament de Mataró, presidit per Pedro Crespo, i l’esmentada companyia, comandada pel cacic argentoní Eduard Fortí “El Groc”, havia arribat a la seva fi. S’havien acabat, per sempre més, els fenomenals embussos de cotxes que es produïen cada vegada que el tramvia baixava riera avall –contra direcció– fins la plaça de Santa Anna.

Però el cop mortal, definitiu, seria a l’octubre de 1965 quan un fort aiguat va causar danys importantíssims a Les Cotxeres –l’estació central– situada entre el carrer de Tetuán i la Ronda Prim fent inviable la seva continuïtat. Durant 37 anys les dues poblacions havien estat unides gràcies al popular tramvia. A partir d’ara seria només un record nostàlgic, entranyable.

Va ser la nit del divendres al dissabte del 9 i 10 d’octubre de 1965 –ara farà 50 anys– quan va caure sobre la ciutat i rodalies un fort aiguat (117 litres per metre quadrat en mitja hora a Mataró) que provocà que el ressec Torrent d’en Boada s’anés inflant d’aigua per convertir-se en un riu urbà desbocat d’aigua, fang i pedres, que va causar destrosses per on passava. Les Cotxeres es va inundar destrossant els aparells elèctrics convertint-los en ferralla inútil. Per més inri el pont de la Riera d’Argentona –a causa de l’avarícia de treure sorra sense mida ni control– va descalçar els fonaments del pont de la via. El cost es feu inassumible per la Companyia. Era la fi del popular tramvia.

Als mataronins ens queda contemplar el número 3 (“La Treseta”) al bell mig de la plaça Granollers i als argentonins el “2” que tenen a la Plaça Nova.

Ara que fa 50 anys que no hi ha tramvia és una bona excusa per recordar, encara que sigui breument, la seva història. Comencem pel començament.

Mataró l’any 1927 va urbanitzar la Rambla José Castelar i la plaça de Santa Anna. L’Ajuntament afí a la dictadura de Primo de Rivera se’n va ventar aprovant un projecte de manera poc ortodoxa. El 'Diari de Mataró' en va dir pestes. Però “qui mana mana” i el projecte de Manuel Mújica va tirar endavant. L’expectació va ser enorme quan es van instal·lar les vies i el cable elèctric, des de l’estació del tren passant pels carrers Lepanto, Rambla, plaça de Santa Anna, Riera, carrer Argentona fins l’Hotel Solé de la veïna població d’Argentona.

El diumenge dia 27 de maig de 1928 “assolellat i primaveral” milers de mataronins es dirigiren a la placeta dels “burots” (actual plaça Granollers) per assistir a l’esdeveniment de veure beneir i inaugurar la nova línia de tramvies de Mataró a Argentona. Les autoritats polítiques i militars, fidels a la dictadura de Primo de Rivera, donarien un relleu extraordinari a l’esdeveniment. El periòdic 'La Unión', portaveu del partit oficialista Unión Patriòtica, en parlaria amb grans elogis. En canvi el 'Diari de Mataró', demòcrata, li faria el buit. A penes en parlava i, sovint, per criticar-lo.

El preu del trajecte des de l’estació del ferrocarril fins a l’Hotel Solé era de 60 cèntims de pesseta. El trajecte més curt era de l’estació al carrer Barcelona que costava 10 cèntims. Pels argentonins, el nou servei del tramvia significava un abaratiment del cost de desplaçament ja que fins llavors baixar a Mataró amb els cotxes d’en Casabella costava 75 cèntims. Ara anar d’Argentona a l’Ateneu sols costava 40 cèntims.

La pugna entre Pedro Crespo i Eduard Fortí, “El Groc”
El tramvia arribava fins a la porta de l’estació del tren quan la Nacional II passava pel Camí Ral. L’any 1957 es desvià per la costa i l’alcalde franquista Pedro Crespo volgué obligar al tramvia a acabar el recorregut al final del carrer Churruca. Estira i arronsa que acabaria als tribunals amb la victòria de l’Eduard Fortí “El Groc”. Un any després nou enfrontament Crespo-Fortí quan el primer volgué prohibir que el tramvia baixés Riera avall contra direcció. I nova victòria de “El Groc”. Pel febrer de 1959 el tramvia deixa de baixar Riera avall, de les nou del matí a les nou del vespre. Crespo guanya l’assalt per punts, però el combat continua. “El Groc” ho porta als Tribunals els quals li donen la raó. El Ministeri d’Obres Públiques comunica a l’Ajuntament pel setembre de 1959 que deixi baixar el tramvia Riera avall. I que si no hi està d’acord que pagui les despeses que pugui costar. Finalment pel novembre de 1960 el tribunal Provincial del Contenciós-Administratiu dóna la raó a l’Ajuntament de Pedro Crespo. I és llavors que surt l’alternativa de fer-lo baixar pel carrer Fray Luís de León, cosa que no acabaria mai de fer-se.

Pel juny de 1965 s’arriba a fumar la “pipa de la pau” entre en Crespo i “El Groc” quan el primer adjudica la línia d’autobusos fins a Argentona a la Companyia de Tramvies. A canvi, com ja hem avançat, el tramvia acabaria el trajecte a l’inici del carrer d’Argentona, al costat de la popular botiga de “El Xurrero”. Us en recordeu? Ja no baixaria mai més riera avall, contra direcció, provocant uns embussos fenomenals dignes d’una pel·lícula neorealista italiana.

Però la fi del tramvia era a prop. Fou la nit del 9 al 10 d’octubre quan cauria un fort aiguat de tardor sobre Mataró i rodalies (117 litres per metre quadrat a Mataró), que –com ja hem avançat– convertí el ressec Torrent de Can Boada en un riu cabalós desbordat i rabiós que inundà carrers, cases i locals, entre ells, com ja hem dit, Les Cotxeres i el pont de la Riera d’Argentona. Tot plegat significà unes pèrdues de 15 milions de pessetes per una empresa que ja estava amb l’aigua al coll. Era el cop definitiu pel popular tramvia.

La seva història al llarg de 37 anys (1928-1965) dóna per fer un llibre. Pels carrosses i nostàlgics la podeu recuperar llegint el número 34 del 'Mataró Escrit' (gener de 1989) on hi ha un ampli reportatge de més de 70 pàgines amb la història, anècdotes i les persones. O la revista 'Fulls', del Museu Arxiu de Santa María, núm. 77 (octubre 2003).

A mig segle de la seva fi els que encara recordem el tramvia se’ns presenta avui com un record entranyable, que forma part del nostre paisatge sentimental. I, per acabar, el millor homenatge que li podem fer és posar-nos a cantar tots allò de:

“Allà Mataró hi havia un tramvia
que n’és de cartró i va per la via,
Tra-la-ra-la-la-là, carall quin tramvia,
Tra-la-ra-la-la-là, que bé que s’hi va.”