Els acomiadaments no són el meu fort. Quan m’ha tocat a mi dir adéu reconec que no ho he passat bé i quan volgudament m’ha tocat narrar la crònica del que marxa tampoc ha estat per tirar coets. Caure en el tòpic de les lloances per quedar bé és el recurs senzill. És allò de no fer llenya de l’arbre caigut (per voluntat pròpia o per travetes vàries. Que de tot hi ha a la vinya del senyor). També és allò d’intentar no recórrer al tòpic de la cita afortunada de d’intel·lectual de torn (alguna vegada ja he dit que quan un no sap expressar, amb les seves paraules, sentiments o situacions millor que calli o, com diu aquell, “que n’aprengui”).

És evident que aquesta història bé a torn de l’anunci del President Maragall de no tornar a ser el cartell electoral del PSC a les properes eleccions autonòmiques. No seria sincer si no digués que aquesta era una decisió que es veia a venir. Que no deu haver sorprès a molta gent. Ans al contrari, molts se’n deuen haver alegrat. Que el PSC perdi el seu actiu més ben valorat a totes les enquestes és una notícia que ha fet treure pit als rivals polítics que es postulen per rellevar-lo com a President de la Generalitat (s’obliden, però, que abans cal passar el “tràmit” de les eleccions i que, finalment serà el Parlament de Catalunya qui tindrà la darrera paraula).

Toca dir adéu a un personatge que en aquest país ja ha fet història. En un míting de la campanya de les municipals del 1995 em va tocar presentar-lo i ho vaig fer amb una frase senzilla, “l’alcalde amb majúscules”. Ho creia aleshores i ho crec ara. Barcelona l’hi deu molt: pel seu enginy, per la proximitat, per les maragallades, per una creativitat vital i desbordant, per enfocar el futur amb optimisme i tenint clar que cal gestionar amb eficàcia el present, pel llegat transformador d’una Barcelona que ha esdevingut cosmopolita i universal... Ho va demostrar a l’alcaldia rubricant-ho amb els millors jocs olímpics de l’era moderna. I no s’ha quedat curt com a President de la Generalitat. Un mandat mogut, no cal negar-ho, però amb una obra de govern important coronada per un estatut que els que s’autoanomenen “nacionalistes de tota la vida” (encara que pactin amb el PP quan els convé) van ser incapaços de fer (manca de voluntat?) amb 23 anys de govern Pujol (els darrers amb l’escolanet d’en Mas fent la viu viu).

Vull creure que la seva decisió ha estat pressa des de la serenor que aporta la reflexió. Així ho ha dit ell i no tinc perquè dubtar-ho.

I de l’acomiadament a la benvinguda. El Pepe Montilla té tots els números per ser el presidenciable del PSC a la Generalitat. L’actual primer secretari i ministre d’indústria no deu ser tant mal candidat quan  peperos i convergents ja demostren un cert nerviosisme (ja disparen amb bala donant per fet que només pot ser president un català de soca-rel). Servidor se n’alegra. Ja va sent hora que la normalitat de paraules (és català tothom qui desitja ser-ho és frase que ha fet fortuna) ho sigui de fets, fins i tot per aquells que encara creuen que tenen el dret a repartir patents de catalanitat. Només faltaria que els orígens fossin una condició indispensable per optar a res.

En Montilla serà més o menys alegre (un altre dels tòpics que repeteixen els de sempre) però en política, millor aquell que té les idees clares i sap gestionar-les (pregunteu a Cornellà pel seu ex alcalde i veureu que us diu gent de tots els colors i condicions, que per alguna cosa obtenir majoria absoluta rere majoria absoluta) que no pas una imatge de portada de revista del cor (somriure profident, traje de marca i gomina), però, sorpresa, aquí s’acaba el contingut. D’aquests també en coneixem algun amb un únic mèrit conegut: el padrinatge d’en Jordi Pujol que, pels serveis prestats (a qui? No serà pas a la ciutadania de Catalunya) va regalar-li una conselleria en cap per tenir una bona plataforma electoral. És allò del tarannà d’uns i altres.

Malgrat les amenaces de recursos d’inconstitucionalitat d’aquells que no accepten la derrota de les seves tesis a les urnes (i s’autoanomenen demòcrates!!!!), l’estatut ja és al sac i ben lligat. Diumenge passat va finalitzar un llarg i accidentat periple amb d’aclaparadora victòria del SI (un 79,9% dels votants no és, precisament, una xifra menyspreable). Ara comença una nova etapa, la del desplegament de la norma en base a l’acció política.

Algunes consideracions apriorístiques, més de nas que de dades objectives, donada la curta distància que ens separa del dia D:

La participació ha estat baixa (poc menys del 50% del cens). Alguns han corregut a argumentar aquest fet per deslegitimar el resultat del referèndum. De fet, el PP ja ens té acostumats a recórrer a qualsevol raonament, per feble que sigui, per justificar que les urnes no li atorguen el que creuen els pertoca per dret. Ho van fer a les darreres generals i ara tornen amb la cantarella de sempre. Fins i tot amb un matís còmic: resulta que pretenen fer creure que l’abstenció és un no que no ha passat per taquilla (llegeixis urna). Sorprenent l’habilitat d’en Rajoy i els seus per intentar apropiar-se del no vot d’aquells que, pels motius que sigui i quan tocava, van decidir no pronunciar-se ni a favor ni en contra de l’estatut.

Siguem seriosos, si mirem l’històric d’aquest país (constitució europea, referèndum del 79, alguna que altra elecció autonòmica a Catalunya... i si parlem de Galícia, on normalment ha governat el PP, un 50% és per tirar coets!) o donem un cop d’ull a països on la democràcia està molt més consolidada que aquí (parlem dels USA?), es fàcil observar com participacions d’aquesta magnitud no són tant estranyes. Agradarà més o menys però això és així i no perquè surti un resultat que no sigui l’esperat per uns cal deslegitimar la consulta.

Els motius d’aquesta baixa participació deuen ser varis: el camí llarg, feixug i tortuós de la tramitació estatutària pot haver cansat a part de l’electorat, els “traumes”, en format trencadissa de govern, la poca mobilització que han aconseguit els partits polítics en general, però especialment els del no (reconec que ha de ser difícil votar el mateix que l’opció política antagònica a la teva o tenir clar per on anar quan s’ha passat prèviament pel si, el blanc, el nul i el no), l’intent de transformar el referèndum en el que no era i enfocar la campanya en clau eleccions autonòmiques, el passotisme polític tradicional d’un sector de l’electorat, la confiança en que sortirà la teva opció i que, per tant, et pots estalviar el tràmit d’anar a votar, un magnífic dia de sol i platja... Les anàlisis més serioses segur que ens acabaran aportant la llum.

Com deia al principi, la realitat és una i contundent. La gent ha votat majoritàriament si. Tenim un nou estatut gràcies a la conjunció de diferents factors: el govern de Zapatero i la seva idea de l’España plural, el lideratge d’en Pasqual Maragall i la seva tenacitat per aconseguir el que d’altres van negar per dues vegades consecutives a canvi d’un plat de llenties (En Mas i en Piquè coneixen prou bé que aquest va ser el compromís que el PP va posar sobre la taula per garantir l’estabilitat de les dues darreres legislatures del President Pujol), la voluntat del Parlament de Catalunya i de les Corts. Del treball d’uns i altres n’ha sortit un text que el poble de Catalunya ha refrendat i que ja està llest per ser aplicat. A partir d’ara, cal seguir pencant i, ara si, tocarà parlar d’eleccions i començar a explicar ben alt i clar com hi ha hagut qui s’ha currat l’estatut (diguis PSC) i qui l’ha fet servir com un mer pretext per posicionar-se de cara a la cursa electoral que s’aproxima (oi, Mas? Tot era irrenunciable fins que et van prometre una foto).

Crec, modestament, que aquesta campanya electoral pel referèndum de l’estatut, que avui s’acaba, ha estat una mica descafeïnada. Res a veure amb les conteses electorals locals, autonòmiques i estatals. Un exemple tonto, però significatiu, per copsar-ho: hores d’ara encara costa veure cartelleria pel carrer. Es podria argumentar que la publicitat tradicional de tota la vida comença a passar a segon terme davant la importància comunicativa dels mass media (audiències al poder!), però, i l’efectivisme colorista i vital de la pancarta, el cartell o la banderola? Serà què ens juguem poca cosa amb això de l’estatut? NI PARLAR-NE. Abans de la jornada de reflexió, deixeu-me explicar com he viscut aquesta història i quines són les meves raons per votar un SI rotund.

He participat en aquesta campanya d’una manera diferent a les que m’ha tocat viure en els últims anys. Sense responsabilitats en l’organigrama de campanya i fent més carrer que mai. Argumentant cara a cara amb amics, coneguts i desconeguts (alguns ara ja no tant). Davant d’un cafè, als postres, al carrer, a la botiga de la cantonada, al tren, a la feina, on sigui que he tingut l’oportunitat de dir-hi la meva. Això de practicar la micropolítica del missatge directe i planer ha estat divertit i ha valgut la pena.

Alguns arguments que he fet servir per intentar convèncer que cal un SI assenyat  que defugi la rauxa que practiquen els del NO:

1.      Dues realitats: l’estatut del 2006 és millor que el del 1979 i donarà majors possibilitats de desenvolupament a Catalunya. No per tenir un text articulat més o menys ben redactat sinó perquè s’ha pactat i aprovat on toca (primer al Parlament de Catalunya i després a les Corts Generals) i, fonamentalment, perquè el seu desplegament possibilitarà millors condicions d’autogovern i de finançament per fer polítiques i actuacions concretes en benefici de la ciutadania.

De no aprovar-se aquest estatut no ens quedem allà on estàvem (al blanc i negre del 1979) sinó que anem més enrera (la resta de comunitats autònomes ens passaran la mà per la cara aprovant estatuts basats en el treball fet a Catalunya). Encara és hora que els defensors del no expliquin amb qui pactaran un altre model i, en democràcia, si els vots no sumen les propostes no prosperen.

2.      Una oportunitat: ara podem fer-ho. Convé actualitzar un estatut, el del 1979, que el pas del temps ha deixat obsolet, i tenim la suficient força política (traduïda en vots afirmatius a Catalunya i a Madrid) per garantir l’èxit de la nova norma. És evident que amb el PP al govern de l’Estat mai s’hagués arribat a aquest estadi.

3.      El pragmatisme: a mi, com a tothom exceptuant els del PP, també m’hagués agradat un millor estatut però quan un entra en un procés de negociació (i perquè surti l’estatut aquest pas és obligatori) és evident que per assolir un acord cal entrar en un estira i arronsa. Això és el que s’ha fet, partir de 5, demanar 15 i pactar 10. És el got mig ple o mig buit. Jo el veig mig ple, i tu? A, i jo tampoc vaig sortir a la foto de la Moncloa i votaré SI.

Feia dies que no escrivia sobre el TEMA en majúscules de la política nacional. Volgudament. Amb els anys he anat aprenent que certa distància (encara que sigui curteta) objectivitza més que no pas les reflexions o estirabots de cop calent. M’he contingut fins avui, però ja va sent hora d’apuntar algunes idees sobre com ha anat el procés de reforma de l’estatut.

El Senat (últim tràmit) ha aprovat el nou estatut de Catalunya. Estem, després d’esgotar un procés llarg i complex, a les portes de la decisió suprema: la veu del poble de Catalunya ratificarà (o no) el nou estatut. Manen les urnes.

Reproduïm el procés en clau ciclista (un ja té “mono” de Tour:)

Primera aproximació al recorregut: tots els partits que avui formen l’arc parlamentari, amb l’excepció del PP (per què serà?), van proposar als seus programes electorals la reforma de l’estatut. Alguns perquè la consideraven necessària per modernitzar el marc normatiu i adaptar-lo als nous temps (PSC), d’altres per no perdre el rol autoatribuït de partit nacionalista per excel·lència tot i que en 23 anys de govern s’havien negat a la reforma (CiU) i els últims com a pas necessari per avançar cap al seu objectiu independentista (ERC).

La sortida: el debat entre els diferents partits per tancar un text on qui més qui menys si sentia còmode va fructificar i el Parlament va aprovar en la seva immensa majoria el text. Fins aquí, amb més o menys estira i arronsa però amb la participació de tothom, el tema s’ha cuinat a casa. Anem pel bon camí tot i que el vent (via bufera d’en Rajoy i qui li mou els fils) ha tallat una part del pilot.

Etapa de muntanya: Comencen a flaquejar les cames a mesura que el recorregut es fa més costerut. Alguns (per no dir quasi bé tothom) creuen que la feina ja està feta i s’han estalviat explicar (potser de forma volguda) una evidència com un temple: queda un tram d’obligat compliment. És allò de respectar les regles de joc de que ens hem dotat en democràcia. Cal garantir que al Congrés de Diputats i al Senat hi hagi la majoria suficient per aprovar l’estatut i toca negociar. Si, si NEGOCIAR de nou amb majúscules. La cursa no s’ha acabat i des de les institucions  espanyoles no ens diran que si gratia et amore. Els partits majoritaris (PSOE i PP) tampoc.

El PP ja ha dit que res de res, els neoconsititucionalistes no volen ni sentir parlar de canviar statu quos i utilitzen tota l’artilleria per torpedinar el gestant i, alhora, dinamitar (amb l’educació zaplanera i acebesistica que els caracteritza) el govern Zapatero (l’objectiu real). Queda, de forma obligada, entendre’s amb el PSOE (no només pel fet de governar, sinó perquè sense el seus vots adéu siau germans) i és evident que caldrà arribar a un acord. Una prioritat per sobre de totes: el finançament (amb calés es fan polítiques i es determinen prioritats a través dels pressupostos. Sense, es fan declaracions d’intencions més o menys boniques). A mitja cursa alguns comencen a flaquejar (no és això companys, no és això canten els del tot o res. I els que escolten els cants de sirena, diem-ne les bases d’ERC, interioritzen la lletra i la música. Els cantants s’obliden que navegar proa a l’escull vol dir estavellar-se). D’altres aprofiten per negociar, fer-se fotos i cercar protagonisme personal amb l’objectiu centrat en desestabilitzar el tripartit que governa a Catalunya i amb els ulls posats al cim de Montserrat (eufemisme de Generalitat). L’estatut és un bon mitjà per aconseguir-ho i més si de passada serveix per punxar les rodes dels rivals que estan a punt de coronar el cim.

I mentrestant, els de sempre (PSC), sense fer remor i amb voluntat d’avançar, pedalant, pedalant per aconseguir un estatut que reconegui més i millor finançament (tot i que en aquest àmbit, rotllo santero versionat, “mai n’hi ha prou”), més autogovern per fer polítiques i reconeixement a la singularitat nacional de Catalunya.

Tocant el cim, meta volant sense avituallament: S’arriba a l’acord per fer majoria i la “pajara” d’ERC ja es fenomenal: ara no, ara no sé, ara blanquejo, ara nulifico, si però no que els de sota que diran. Problema afegit: com es pot governar amb qui ha apostat decididament pel si? La política és l’art del possibilisme, però la quadratura del cercle és massa complicada.

Meta i fotofinish: Coronat el port (aprovació al Congrés de Diputats i al Senat) l’estatut quasinat (no oblidem el referèndum) deixa veure clarament desgast i cost polític. El tripartit trontolla i ERC sembla que sortirà d’un govern que ha fet moltes coses positives per Catalunya. Caldrà fer balanç assossegadament (si és possible!). Estic tranquil. La prioritat més prioritària del PSC es aprovar l’Estatut (d’altres no tinc tant clar que vagin per aquí i no parlo del no d’ERC i PP, curiosos companys de viatge malgrat els arguments són diametralment oposats).

Massatge i banyera: S’ha acabat l’etapa d’avui. La de demà, que ningú perdi el nord, es mobilitzar l’electorat per aconseguir un SI (també en majúscules). Com al Tour de França, l’important es portar el maillot groc una vegada es creua la meta dels Camps Elisis. Després, parlarem del govern i vindran les eleccions anticipades (amb una reforma normativa d’aquest calat simplement, ara toquen). Un perill: la no separació de “temes” (d’acord, la colateralitat és clara!) pot conduir a un poti poti tacticista, estratègic i politiquero. I no oblidem que l’electorat és, per definició, savi.