‘Som el que fem’ és una dita que sempre he cregut força certa, no sempre aplicada a l’àmbit de la feina i sí als actes del nostre dia a dia. És ben cert que la indignació no sempre l’hem de dirigir del tot a qui es cuida de la ciutat i sí als ciutadans, que com el nom indica, la conformen.

Visc, des que vaig néixer, al carrer Fray Luis de León. Vaig veure enderrocar Can Marchal, créixer els pisos i eixamplar les voreres. De mica en mica es va tornar força maco, sobretot quan van fer el parc i van plantar quatre arbres al capdavall del carrer, dels que ara no en queda quasi ni l’ombra. Actualment, l’entrada al Fray Luis, des del carrer Sant Benet fa molta pena. Pena i pudor. A la banda dreta, els arbres han deixat pas a uns forats plens d’herbes, burilles i merdes de gos, sense anomenar el pixum d’un pobre gos que tanquen al balcó cada dia i no té més remei que deixar-lo córrer balcó avall. Els dos bancs, cagats pels coloms que s’arrepengen a les dues branques que encara queden, necessiten a crits una envernissada que mai arriba, perquè potser som a la frontera del centre i no hi han prou calers. El pitjor, però, és l’altra vorera, a l’esquerra, plena de pintades i amb un regitzell de contenidors que a les onze del matí ja son plens, bruts i pudents, tant de matèria orgànica d’alguns restaurants, com de trastos a deshora, pixums de gos i d’altres. Les bosses s’amunteguen al mig de la vorera i tothom acaba fent salts d’acrobàcia mentre es pinça el nas amb els dits.

No sé si seria molt demanar una mica més de civisme, que per ser nets no n’hi ha prou amb treure la ‘merda’ de casa. Ser nets implica racionalitat, i molta generositat, i per més que miro al voltant, no ho trobo. Ni en la gent ni en les institucions.

Sr. David Bote, a l’Ajuntament li demanaria un estudi de la situació. Escombrar cada matí entre el voral i el contenidor no pot costar tant, una ruixada desinfectant de tant en tant evitaria que fes fastig acostar-se al carrer, una envernissada als bancs per la gent gran del veinat que s’hi asseu cap al tard, com s’ha fet en altres indrets, s’agrairia molt, no deixar morir els arbres assedegats o per malalties i mantenir els forats nets, seria una solució assequible. Sé que demanar arbres de nou, o un canvi de lloc dels contenidors és difícil però encara hi tinc fe. El parc de Can Marchal fa pudor, i sempre ha estat motiu de queixa, però ara l’entrada al carrer també fa pudor i està brut, molt brut!

Potser ens hauríem d’autoevaluar tots plegats. Som el que fem? I si és així, què som?

 Laia Arnau