Per Setmana Santa hem vist processons i actes, sovint ben concorreguts, que fan saltar pels aires l’aconfessionalitat de l’Estat i el laïcisme que com a societat democràtica hauríem de manifestar. Ens diuen que és tradició, com si això hagués d’obviar el caràcter religiós net d’aquella expressió, independentment de si alguna persona en concret que hi participa és creient o no. A més, «tradició» és un terme ampli i que qualsevol podria fer servir per justificar una pràctica concreta de la seva comunitat; els toros, per exemple, són tradició.

Si algú s’ha de sentir partícip d’una determinada tradició, és cosa seva, privada i personal. Aquest és un principi de respecte bàsic que podem aplicar a les nostres societats obertes i plurals, on hi ha moltes i diferents religions, i cap no ha de destacar. Vet aquí com arribem a un primer problema: què ha de fer el poder públic?

Darrera de les processons hi ha el fet religiós, no són expressions «populars» neutres. I, si és així, l’Estat, per tant, se n’ha de mantenir la marge per respecte a totes les sensibilitats. És cert que les processons sorgeixen de l’organització comunitària; les confraries ho fan, en principi, pel seu compte. Això s’ha de respectar en tant que expressió que ells senten com a pròpia, però no mereix en cap cas, precisament pel seu caire religiós, el suport del poder públic. A la nostra ciutat, el principi de la neutralitat va fallar quan es va considerar la Processó General patrimoni cultural de la ciutat, però falla també cada any quan els nostres representants públics acudeixen a la missa de les Santes (excepte ICV i la regidora Anna Caballero; la CUP ho fa a mitges, una incoherència).

Així, el poder públic en cap cas no ha d’intervenir ni decantar-se per una tradició (i els valors que inevitablement comporta), ja que això implicaria «estendre» aquella tradició a tota la societat i pressuposar-la monolítica, com si tingués una sola cara. És a dir, no es pot promocionar cap tradició determinada ni pressuposar, al contrari que una expressió cultural neutra, que agradarà a tota la ciutadania. El poder públic és neutre i respecte la pluralitat, però la religió és privada.

Aquest principi de la laïcitat és bàsic i, de fet, el nostre Estat es declara aconfessional. Però hi ha una contradicció social: hi ha qui s’alarma quan es critiquen les creences religioses. Si es diu que les processons són tradició, per què, doncs, hi ha una reacció emocional desmesurada? Doncs perquè sota una aparença d’expressions culturals s’amaguen unes passions reals i que s’irradien socialment sota el paraigües d’una falsa aconfessionalitat. Vet aquí que això ens fa estar més segurs dels nostres principis: l’excusa de la tradició no pot justificar en cap cas abandonar la radicalitat democràtica.