Ramon Llull i els Llull de Llavaneres

“Ramon Llull va escriure un llibre meravellós encertadament titulat “Fèlix de les Meravelles” i jo sempre he cregut que era un cas de memòria heredada, perquè el pare del polígraf mallorquí era vocacionalment de Llavaneres, o al menys hi havia adquirit un gran alou que anava des del veïnat de Mata al mar”.

Aquestes paraules les escrivia Esteve Albert en el pròleg a “Mataró, suau i aspre”, llibre primerenc de l’amic Manuel Cuyàs, editat per la revista El Maresme el 1982. Hi afegia: “En papers vells de Llavaneres que són (i publicats ho serien per tothom) altres tants motius de meravellament, es parla sovint de la casa dels Llull”.

El record de fets relacionats amb Ramon Llull són escaients en l’any es què  commemoren el 700 aniversari de la seva mort. El gran filòsof, teòleg, místic, mallorquí de naixement i universal de vocació, procedia per família d’aquí al costat. Llull va ser creador d’un sistema propi i originalíssim de predicar i de “combatre”  o convèncer dialècticament els seguidors de les altres religions monoteistes de l’arc mediterrani. Va ser un pensador avançat al seu temps i va arribar a escriure en català, llatí, àrab i provençal.

Els orígens llavanerencs ens els confirma Pere Villalba en el seu recent llibre “Ramon Llull essencial. Retrat d’un pare d’Europa“ (Libros de Vanguardia). Hi explica que les notícies més remotes dels Llull són a Sant Andreu de Llavaneres amb ramificacions a Mataró i l’actual Sant Vicenç de Montalt. Un Pere Amat/Llull i el pare de Ramon, del mateix nom, es varen establir a Barcelona, amb negocis i propietats a Vilanova de la Mar (tocant al Born),  la Verneda, el Clot, Sant Pere de les Puel·les i fins a Santa Coloma de Gramenet. Prop del Born hi havia “el pla d’en Llull”, que potser hi té relació.      

La família dels Llull va tenir un paper molt notable a la vida catalana de la seva època. Va col·laborar en la conquesta de Mallorca per Jaume I (1229), on van obtenir terres i càrrecs, i alguns dels seus membres van ser autoritats polítiques i eclesiàstiques, entre els quals un conseller de Barcelona i un canonge. 

Esteve Albert també es dolia en el seu escrit que havien colgat la Font d’en Llull, en fer la carretera que des de Llavaneres s’enfila cap a la carena. No sé en quines condicions està ara, però potser no sabia que el cognom és ben viu encara al poble perquè el gegant que passegen porta el nom de Jaume Llull.