La postveritat

Ara fa uns dies vam conèixer que el Diccionari Oxford ha triat el terme postveritat com a la paraula d'aquest 2016, gràcies a l'augment del seu ús especialment en els contextos del referèndum pel Brexit i, més recentment, de les eleccions presidencials als Estats Units.

Aquest concepte, però, no és nou en absolut dins de la nostra societat. Fa temps li dèiem rumors o, directament, mentides. La importància que ha agafat actualment es deu al fet que abans es feia l'impossible per desmentir qualsevol informació que no fos certa; i si no es feia, l'acusat quedava clarament assenyalat com a mentider o manipulador, i això feia caure totalment la credibilitat que podíem tenir en aquella persona.

Ara, en canvi, allò que marcàvem com a fals ho hem transformat en aquesta postveritat que tant està en boca de tothom. Es tracta de donar prioritat als sentiments i a les passions abans que a la raó i a la veritat. Ja no importa tant si el que tenim al davant és cert o no, importen molt més els estímuls i les reaccions que ens desperten. I aquí ve un fenomen que ha esdevingut vital en tot aquest nou panorama: la xarxa social. És sorprenent el nombre de ciutadans que han deixat d'informar-se a través de mitjans de comunicació acreditats, convencionals, amb una fiabilitat contrastada, per fer-ho utilitzant Facebook, Twitter o qualsevol altre tipus de xarxa social on es verifica molt poc allò que es col·loca, on la publicitat és qui mana i on es pot girar aquell tòpic que teníem tots tant clar que deia que una mentida, per molt que es digui, no es convertirá mai en una veritat.

Els usuaris d'aquestes xarxes reben diàriament milers de notícies i comentaris, moltes d'elles falses, però que entren dins de l'opinió de cadascú com si fossin totalment certes. No tenim temps de plantejar-nos si és cert o no, i realment ens interessa cada cop menys fer-ho. I tot de manera inconscient, gairebé. Estem rebent tanta informació, filtrada a partir de les nostres preferències, que només veiem allò que realment volem rebre i volem entendre com a veritat. I això suposa un enorme perill, tant que els mateixos directius de Facebook estan començant a regular el que es va publicant als murs de la seva xarxa. Una informació manipulada, o completament falsa, pot arribar, en qüestió de minuts, a milions de persones a tot arreu, que creuran allò que llegeixen com a l'única veritat, i ja hem vist que això pot canviar resultats tan previsibles com semblaven el No al Brexit o la victòria de Clinton als Estats Units. Un comentari que sigui postveritat (ja no dic fals) pot acabar amb la carrera de qualsevol polític o, ben al contrari, impulsar-la fins allà on pocs pensaven.

Però el que resulta més perillós i preocupant de tota aquesta situació és l'acceptació general d'aquesta postveritat per part de la societat. Ja no ens preocupa si el que diu un polític és veritat o no, ara ja donem per fet que és postveritat, és a dir, que tots entraran en aquest joc en què ens importa molt més com ens fan sentir que no pas el que realment faran. És acabar d'acceptar únicament allò que ens sembli prou versemblant, sense plantejar-nos quina és la realitat. I a partir d'aquí, amb aquestes noves regles, comença un nou joc, on populistes i demagogs poden treure bona tacada, i on tenim la responsabilitat final de decidir si ens quedem amb la veritat, sempre més difícil de trobar i de demostrar, o amb la postveritat, més fàcil i atraient però amb un perill que no podem descartar.