Diumenge passat al vespre, el pati de l'escola de Cirera estava ple a vessar, gràcies a la feina immensa i impagable dels homes i dones de la Comissió de Festes del barri. Tres mil persones assistien al concert del mític grup de Los Chichos, mentre alguns centenars més es van quedar fora del recinte, escoltant i veient el que podien. No es pot dir que es desbordessin totes les previsions, perquè ja se sabia que l'esdeveniment seria un èxit absolut, però aquest èxit crec que serveix com a exemple del que significa a Mataró (i a tantes altres ciutats de la Catalunya metropolitana) l'orgull de barri. Perquè ser de barri és precisament això, un orgull per als que hi vivíem i encara hi vivim, per als que vam passar la infantesa als descampats i camps que ja no existeixen, als carrers que ara són plens de cotxes, de casa en casa dels amics i cosins, jugant a qualsevol cosa que se'ns acudís, llavors que no hi havia tablets ni telèfons mòbils. Llavors que en teníem prou amb picar a l'interfon i dir simplement: "¿te bajas un rato?". Perquè un sempre és del barri on va créixer, per molt que es traslladi en casar-se o emancipar-se.

chichos concert

Foto: Radio La Voz Cerdanyola

Diumenge vaig pensar en la quantitat de vegades que havia trepitjat aquell pati, llavors de sorra, durant els nou anys que vaig passar a aquella escola, en aquells temps anomenada "Colegio Público Jaime Recoder", en la mítica etapa de l'EGB. I no era difícil recordar aquella època perquè mentre centenars de persones cantàvem plegades les cançons de Los Chichos, m'estava prenent una cervesa amb alguns amics amb els que vaig compartir escola allà pels anys vuitanta i principis dels noranta, dia rere dia, i amb els qui ens vam fer un fart de jugar en aquells llargs estius, malgrat que alguns se'ls passaven al "pueblo", a centenars de quilòmetres de distància. Ai, els nostres (també) estimats pobles d'Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella...! Només cal passejar pels carrers de Cirera, Cerdanyola (Pueblo Seco), La Llàntia, Vista Alegre o Molins, per citar només cinc dels nostres barris, i fixar-nos en les construccions que van sorgir del no-res allà pels anys seixanta, quan els nostres avis i pares van arribar fugint de la pobresa, deixant enrere els seus llocs d'origen però mantenint sempre intacte l'orgull de ser andalús, extremeny, castellà o murcià. Un orgull que es va barrejar després amb el de ser català, mataroní, de barri. Sempre d'origen humil, perquè a aquells milers de persones que van construir Mataró i Catalunya mai ningú els va regalar res. Mai ningú no els va "donar" feina, perquè la feina se la guanyaven dia rere dia, treballant. Encara avui, quan parles amb els veïns més veterans, escoltes accents diversos que els fills i néts hem heretat orgullosament, barrejats ara amb els dels veïns llatins o africans, que també, ai las! van venir a la nostra ciutat i al nostre país buscant un futur millor. Allò tan antic i tan vigent de les classes socials, se'n recorden?

Perquè ser de barri vol dir haver crescut o viure en determinades zones de la ciutat, però també, i principalment, compartir una història vital i familiar comuna amb el veí, amb l'amic, amb el company d'escala. Una història de dificultats esdevingudes en orgull per tot el que s'ha aconseguit a través de la feina, mitjançant el treball, que avui en molts casos torna a estar en risc. Que li preguntin a tots aquells herois (i heroïnes) anònims que van arribar als nostres barris i van construir les seves cases amb les seves pròpies mans al llarg d'anys, que es mataven a treballar de dilluns a dissabte en les fàbriques de la burgesia mataronina i treien forces de no se sap on per aixecar el seu humil habitatge, gràcies a la solidaritat del veí, del familiar, del company. "Mis manos, mi capital". El meu barri, Cirera, no és més que un d'aquests centenars de barris obrers, diversos i plurals que existeixen a tot el món. Simplement això. Com la resta de barris de Catalunya, d'Espanya, del món. Perquè no som més que una petita gota d'aigua en un oceà immens.

Diumenge recordava les cassettes de Los Chichos que tothom tenia a casa seva i a la guantera del cotxe i que havíem escoltat milers de vegades, també en aquells viatges interminables en aquells vehicles sense aire condicionat ni direcció assistida. Se'm va posar la pell de gallina quan escoltava centenars de persones (de totes les edats) al pati de la meva escola cantant les cançons el passat diumenge. Contentes de veure que Los Chichos havien vingut al nostre barri. Unes cançons i un grup musical que, no ho oblidem, van triomfar a finals dels setanta i principis dels vuitanta perquè cantaven allò que vivia i experimentava la gent dels barris: dificultats, droga, violència... Dificultats que continuen existint als nostres barris i que algú hauria de cantar. El meu barri no va ser una excepció: tothom té un familiar o un veí d'escala que va veure segada la seva vida per una sobredosi d'heroïna. Ja no parlem d'altres problemes com l'atur.

Per acabar, no em puc estar d'afirmar amb rotunditat que no es pot ser de barri i no saber-te de memòria les cançons de Los Chichos. Almenys al meu barri, el meu estimat barri de Cirera de Mataró. Ni más ni menos.