D’un temps ençà, les forces polítiques més radicalment unionistes, que volen  i entenen Catalunya com un apèndix de l’Espanya imperial, no defalleixen ni un instant en el seu propòsit de desfigurar i malmetre la imatge dels valors d’allò que representa. la catalanitat. En aquest joc, que mereix tots dels qualificatius menys el de net, tot s’hi val. I, si les afirmacions que es produeixen  provenen de la més frapant ignorància, no hi fa res, per tal de destruir l’objectiu nacional a aterrar o encara, si el risc del desconeixement  no és té present, amb la mentida i la calúmnia usades com eines llancívoles, sense cap escrúpol, es pretén argumentar,  aprofitant, sovint la ineptesa d’un públic a qui s’ha negat el coneixement dels elements que configuren la pròpia nació ja sigui per pertinença natural o per adopció.

Amb tot aquest  panorama hem conclòs irremeiablement que els espanyolistes a Catalunya han fet i fan un pèssim servei a la seva causa, i que cal entendre que  esmenten per primera, és a dir, la gent i el seu benestar que tant diuen defensar. Per què els volen asèptics quan no contraris al dolç encant de la nació catalana, d’allò que la conforma i defineix i la fa reconèixer com a tal en el món sencer ?

Per què  aquesta actitud hostil a Catalunya ha abocat  a milions de  ciutadans d’aquest noble país a tallar els vincles històrics trasmudats en cadenes feixugues i irresistibles ?

Doncs senzillament perquè ningú ni cap poble vol ser vexat, escarnit ni explotat. Tapar i manipular aquesta realitat que dura més de tres segles és una missió innoble i insostenible per al poble que l’ha pateix.

Un exemple evident i de gran escàndol es concentra en les invectives que rep el model educatiu català anomenat escola catalana que el nostre poble  ha forjat al llar del temps i concretat sobretot al llarg del s. XX.

“L’escola catalana no és una institució que només  va néixer i es va transformar sota el signe de la catalanitat i cap sentit social, de política educativa i docent. L’acció per l’escola catalana assoleix la seva forma més intensa i més fecunda en el desvetllament de la consciència col·lectiva per a les coses d’ensenyament", com va dir A. Galí als anys trenta.

En l’actualitat ens trobem,doncs, amb una escola catalana, model educatiu per al nostre poble, que el mateix poble ha anat afaisonant i  que ha comptat amb un professorat que ha maldat per fer realitat aquest model únic que ara és iniquament atacat, que fa ciutadans integrats on viuen i que parteix del que el nen és per desenvolupar les seves capacitats..I tot amb un gran respecte  per al mateix alumne. És del tot inacceptable que d’aquesta pràctica se’n digui adoctrinar.

Aquest model escolar “escola catalana" com a projecte pedagògic que és, dóna a tots els nois i noies el mateixos instruments per tal de poder desenvolupar-se en les mateixes condiciona no fent de la llengua un instrument de discriminació.

Ja Baldiri Reixac, que posà els fonaments del model educatiu d’escola catalana promovia el poliglotisme, en el sentit que cal conèixer bé les llengua més properes i que cal donar a la pròpia tota la vitalitat, tot considerant el respectes per totes les existents. És per això que a fi de no separar els nens per raons de llengua familiar a l’escola, a principis dels anys vuitanta s’establí l’aplicació del Programa d’Immersió  en aquells centres o aules que superaven el 60 % d’alumnes d’altra llengua que la catalana. En conseqüència l’estima pel poliglotisme existent en la nostra societat demana una clara planificació en funció dels nivells lingüístics assolits pels educands. Res d’escola d’immersió, l’escola és catalana per la llengua i pels continguts. La immersió quan la composició del grup d’alumnes ho demana.

Només des  de la idiotesa –en sentit etimològic de la paraula, és clar– es pot parlar a trilingüisme escolar. El que esfereeix, però, és que algú es pensi  que  el fet de dedicar-se a la política  atorgui carta de saviesa per a sentenciar sobre temes de tanta transcendència  en la configuració de la l’educació com un valor molt preuat i característic del nostre poble.

Si els anys noranta el Tribunal Constitucional avalà l’aplicació de la immersió allà on calgués, esmentant-lo com un sistema d’aprenentatge de “conjunción lingüística" també avui dia els sindicats de mestres i les associacions de pares avalen l’objectivitat dels continguts i de l’acció educativa de mestres i professors.

No debades el model escola catalana és objecte d’admiració arreu del món. Potser la incapacitat de crear un model educatiu propi per a Espanya per part dels governs i forces politiques de l’Estat també sigui causa  de kla reacció crítica, injustificada  i maldestra que comentem.