Fa uns dissabtes la Riera i el Parc Central van llevar-se vestits amb llaços grocs. Una mostra de solidaritat, pel que sembla, que, però, no tothom compartia: altres persones van treure els llaços, la qual cosa va ser fortament criticada, sobretot quan l’Ajuntament va enviar treballadors a fer, ni més ni menys, que la seva feina.

Això és així per un error de concepte. No es tracta d’abocar de forma exhibicionista els símbols que se senten com a propis pressuposant que tothom els comparteix, i menys uns símbols ja tan clarament marcats. La tanca del parc de la nostra ciutat no és un plataforma gegant de propaganda partidista. Si així es fa servir, és lògic que altres es puguin sentir violentats, llavors aquests altres el que faran és, justament, el mateix: la seva exposició de símbols o retirar els que no comparteixen. Per tant, no es pot acusar a qui retira els llaços ni d’intolerant ni, molt menys, de feixista, precisament perquè aquell espai públic no és monocromàtic.

Ras i curt: si hi ha algú que posa els llaços, bé hi pot haver també algú que els tregui. Si no s’accepta això, com sembla que de forma alarmant l’Ajuntament d’Arenys de Munt no entén ni accepta, s’acaba reconeixent l’espai públic com a espai privat d’aquells que posen llaços grocs i, per associació, de les seves idees. Vet aquí l’apropiació i la tergiversació del concepte de llibertat. Això entra de ple en la lògica de la polarització de bàndols tancats en si mateixos que pretenen apropiar-se de significats absoluts com «democràcia» o «poble». Potser ja va sent hora que obrim els ulls i ens adonem que així no anem enlloc.

Dit d’una altra manera, en aquesta dinàmica no hi ha reciprocitat ni deliberació, i, doncs, no s’estableix diàleg democràtic entre les idees. Ben al contrari, l’espai públic es converteix en camp de batalla. I, com que l’espai públic és per a tothom, la gent se sentirà partícip o exclosa d’aquell espai en funció de si troba bons o dolents els símbols denotats que s’hi aboquen. I, com que la gent vol fer ús lliure d’aquell espai públic (millor dit, no vol que l’«altre» se’l faci seu), llavors no és difícil de veure el risc subjacent: que el camp de batalla es pot traslladar a qui fa ús d’aquells espais públics.

En definitiva, entre uns que només veuen espanyols arreu, i altres que creuen tenir la raó i que actuen com la «secta del groc», el conflicte està servit, alimentat per irresponsables d’un i altre bàndol i galvanitzat per ciutadans seguidors, segurament de bona fe, d’una o altra bandera. El problema, doncs, és que aquest conflicte que era polític passa ara a esdevenir conflicte civil, i això és certament perillós.