Hem pogut sentir el text de “Dones de Troia”, en boca de cinc actrius de Sala Cabanyes, el divendres 10 de març. En lectura dramatitzada, escenari auster i vestuari senzill, però eficaços. L’argument i la trama d’Esteve Albert es basen en la guerra de Troia (Àsia Menor, 1.200 a. C), el rapte d’Helena, el judici de Paris, mites de la Grècia clàssica, que tan inspiraven l’autor. Una obra de les més treballades entre la producció desigual d’Albert.

Va ser estrenada al Teatre Capsa de Barcelona, per la Puríssima de 1951, en representacions de tarda i nit, i encara en una tercera ocasió. Al cap d’uns dies duta al Casal mataroní, sempre dirigida per Francesc Belcos, un home de teatre que procedia dels rengles de l’antic Iris. L’escenografia i el mobiliari llavors eren de Marià Ribas, el vestuari de Pere Pagès i l’orfebreria del joier Vicenç Esteve.

“Dones de Troia” era el segon text portat a l’escena, escrit per un Albert que als seus 37 anys s’iniciava amb força com a autor teatral, la seva vocació més intensa en aquell moment. Al programa es definia com a “Teatre d’assaig”. Abans de la representació a Mataró el seu amic Josep Reniu es referia a l’obra dient que “els espectadors apreciaran com el respecte als déus i la superstició es barregen en el viure de la gent de Troia”. 

Al seu torn Joan Triadú, en un pròleg per a l’edició en llibre (que no es va realitzar), més enllà de comentar l’obra, demanava que no se la   jutgés només per la lectura, sinó que s’havia d’imaginar representada. Ara a La Saleta s’ha fet un primer pas, per quan tornar-la a veure dalt l’escenari?

L’estrena va tenir el seu ressò a la premsa barcelonina i local. El crític Lluís A. Muntané remarcava que 'era tarea sumamente difícil dar una visión de la guerra de Troia a través solamente de las cinco mujeres (...) pero lo consiguió a través de un diálogo ágil y extraordinariamente descriptivo'.  

El que ignorava, i és poc conegut, és que a l’estrena al Capsa hi van assistir importants personalitats de la cultura. Mercè Cristòfol, l’actriu que va interpretar la nimfa Enone, ens ho explicava en acabat de la representació.  Josep Maria de Sagarra en va ser una i una altra, Joan Oliver (Pere Quart), que tampoc s’ho va perdre. Igualment el pintor Frederic Lloveras, autor d’unes il·lustracions dels personatges de l’obra i bon amic d’Albert, i directors de teatre i altres intel·lectuals del moment. Alguns van repetir en una posterior sessió. Mercè Cristòfol és qui va proporcionar el text a Carles Maicas amb el qual s’ha pogut dur a terme aquesta lectura dramatitzada, que ens ha fet reviure el sentir i el patir de les dones de Troia.