El documental Peiró42 arriba a Madrid. De la mà de la productora Clack i la Comissió Joan Peiró es presenta a la Fundació Anselmo Lorenzo el 14 d’abril. Homenatjar Peiró a la capital de l’Estat suscita recordar alguna de les seves posicions pel que fa a la política espanyola i catalana.

Logo Any Peiro

El 1922 és el principal redactor de la “Moció política” de la CNT, que rebutja el parlamentarisme i la participació en les eleccions, però que apunta quin rol ha de tenir en l’activitat sòcio-política. Proclamada la Dictadura de Primo de Rivera, Peiró estableix contactes amb Macià, líder d’Estat Català a l’exili, i els partits d’oposició en favor de  la República Federal. El 1926 és partidari de col·laborar amb els Fets de Prats de Molló, amb els quals es pretenia proclamar la República catalana, tot i que la posició oficial de la CNT n’era contrària.

En una entrevista amb el periodista J. M. Planes reconeixia que la CNT havia adoptat una actitud de simpatia vers ERC i que no havia estat mai un sindicat centralista sinó federalista. Afirmava que el 1931 es votà per desfer-se de la Dictadura i la Monarquia, no es votà l’Esquerra. Cal recordar, però, que els vots obrers anaren en gran part a aquesta formació, com també el 1932 i el 1936, però no el 1933. Molt distant dels partits republicans i socialistes, perquè considerava que volien una República burgesa i la CNT defensava la revolució social.   

El 1934 fa la proposta de República Social Federal. El pensament anarquista beu molt del federalisme de Pi i Margall. L’Estatut de Catalunya no el convenç perquè no contempla l’autonomia municipal. Seguint Pi i Margall, pensa que els municipis són “la expresión colectiva más ínfima y cercana al individuo, el derecho de autodeterminación en todos los aspectos de la vida de los pueblos”. En un article a La Tierra (23.05.1932) opina que l’Estatut interessa als directors de la política catalana però no a Catalunya: “La esencia fundamental del hecho estatutario consiste en un desplazamiento de los poderes (...) La virtud del Estatuto catalán consiste en libertar a Cataluña reteniendo esclavos a los catalanes”

A Solidaridad Obrera (5.05.1931) escriu que ha demostrat amor per les coses de Catalunya i que ha lluitat incessantment per les llibertats d’Espanya; que s’oposa tant a l’imperialisme espanyol com a la independència catalana. Considera que aquesta, si aparentment significa la llibertat nacional de Catalunya, per experiència històrica els nacionalismes no representen “la más pequeña garantía para las permanentes libertades políticas, económicas y sociales”.

Reconeix el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però que aquestes no han de dividir els homes amb l’artifici de les fronteres; i que “las regiones y los municipios, sinó también los individuos, disfruten de las más amplias autonomía y libertad”. Ho rebla afirmant que lluitaran perquè Catalunya assoleixi el màxim grau de les seves llibertats, però també perquè hi tinguin dret les altres regions, en el marc de la solidària federació dels pobles hispans, que predicava com a internacionalista.