Impressions postnadalenques

La celebració del Nadal i tot el que hi té relació suscita reaccions i maneres d’interpretar-los ben diverses. Hi ha per a qui és el dia més important de l’any i hi ha qui ni en vol parlar, per posar els dos extrems. Alguns només hi veuen el sentit religiós i altres, per defugir-lo, no diuen ni ‘Bon Nadal’.

De fet el Nadal ho és tot: religió, festa i tradició (deixem el consum a banda). La motivació religiosa en el cristianisme és el naixement de Jesucrist i en el que significa. Tot i que el seu origen va més enrere en el temps, és precristià i, per tant, pagà. A l’antiga Roma i en altres cultures ja se celebrava el solstici d’hivern, que representa el tornar a començar de la roda de les estacions.

Al mateix temps, Nadal és (i això val per a la majoria de la gent) la gran festa anual de les famílies; una data ritual amb una gran càrrega emotiva, de celebració, de retrobament, de records i de vivències compartides; i més enllà de les unitats familiars, també cap als altres nuclis socials, els de l’amistat, la feina i l’associacionisme. I el tercer element: en cada país i contrada s’han anat acumulant al llarg dels segles actes, costums, menjars i fets culturals que constitueixen una tradició molt rica arreu. Tradicions que, en general, es van mantenint i que són característiques dels entorns del 25 de desembre. I amb capacitat d’incorporar nous elements, com l’arbre, que entre nosaltres és d’introducció recent. 

Sorprèn a vegades voler fugir dels orígens i del que és propi de cada casa. Els temps canvien. Les estructures socials i econòmiques es transformen i les superestructures ideològiques i religioses que les interpreten, les orienten i les justifiquen es van adaptant i modificant. Com una conseqüència més, els codis de conducta de les relacions afectives i sexuals entre les persones han estat diversos, segons cada civilització i moment històric. Avui dia, al món occidental, la societat i l’Església no tenen el paper que han tingut en el passat de marcar les línies de conducta, de control i repressió, als homes i a les dones. Això és un gran avenç per a la llibertat de les persones. Però hi coses que costen d’entendre. Ara la Sala Cabanyes ens sorprèn amb Nacho Vidal actuant un dia d’extra, als Pastorets. El gran actor porno en una obra del que encara es diu Centre Catòlic! No em considero purità sinó força liberal, però –vaja!- cada cosa al seu lloc.

Una altre tema que em xoca són les pregàries a missa. S’hi sent a demanar de tot: desitjos de salut, pau, benestar i harmonia per als feligresos, les seves famílies i la comunitat, per al país i al món sencer. Res a dir. Però hi ha unes peticions que són contradictòries amb unes altres. Quan es passa als terrenys social, econòmic i polític, comencen els problemes. Des de dalt no ho poden concedir tot. El que volen uns pot ser contrari al que volen uns altres. Per a uns hauríem de ser tots iguals (que sembla més cristià), però hi ha creu que la voluntat de Déu és mantenir les diferències socials i de classe que hem heretat (així ho ha volgut Déu, deien i diuen alguns encara). En un altre ordre de coses, uns demanen el progrés de Catalunya d’una manera que vol dir la “independència”. I uns altres, més enllà, creuen que la unitat d’Espanya és un “bé moral” que cal protegir des de l’Església. Tot no és possible, perquè les dues peticions  són incompatibles. Potser és que tots plegats demanem massa. En fi, Bon Any a tothom (o no?)!