El diumenge vigília de Nadal es va estrenar la sardana “Pep Ventura, un símbol” del compositor Jaume Cristau a la plaça de Santa Anna. El 2017 s’ha escaigut el segon Centenari del naixement del gran modernitzador de la sardana. Nascut el 1817 a Alcalá la Real (Jaén), destinació del seu pare, militar de professió, finà a la ciutat de Figueres el 1875, on visqué i triomfà.

La nova sardana, interpretada per la cobla Ciutat de Girona, que compta amb el mataroní Joaquim Burjachs, va ser ben acollida per la concurrència d’un matí nadalenc i fred. La ballada s’havia iniciat amb “Cants del dia” del mateix Pep Ventura, en la qual es reconeixen algunes estrofes de l’Himne de Riego, pel fet que el món sardanista empordanès era de tendència republicana federal. La segona va ser “L’estany estrellat”, una peça d’orfebreria musical, difícil de tocar i poc interpretada, composta per l’admirat Honorat Vilamanyà. La resta del programa, ben triat, i l’organització, a càrrec de l’Agrupació Sardanista Santa Anna, que presideix l’eficaç Agustí Piera. 

El dia abans va tenir lloc un homenatge davant el bust del músic al Parc Central, a la zona on conviu amb Millet, Clavé, Vilamanyà i Pau Casals. Organitzat pel G. C. Pla dels Amats i de la mà de l’entusiasta sardanista Miquel Bruguera. La musicòloga Anna Costal, estudiosa de Pep Ventura, va narrar la trajectòria i la significació d’aquest en la història de la dansa. Va desfer alguns dels mites que erròniament se li atribueixen, un cop estudiat el personatge i la documentació dipositada a la seu de l’Orfeó Català. Per cert, que l’entrada dedicada al músic a la Gran Enciclopèdia Catalana diria que necessita una revisió a la llum de les aportacions de l’experta gironina. L’homenatge al Parc es va cloure amb l’ofrena d’un corona davant del bust de la mà de l’alcalde de la ciutat David Bote, Miquel Bruguera i Agustí Piera.

Anna Costal va explicar que la sardana en aquell temps només es ballava a l’Empordà i la Selva, abans d’estendre’s més tard cap al sud. I que en una societat, encara molt dividida entre carlins (conservadors) i liberals (progressistes), els primers ballaven el contrapàs i la sardana curta i els segons, ja evolucionats al republicanisme, la sardana. Fins i tot s’havien produït aldarulls en algunes places a cops de puny i ganivetades. En el contrapàs obrien el ball l’hereu i la pubilla; amb la sardana llarga es democratitza el ball, i mana qui sap comptar i repartir. 

Ventura, un dels músics més aplaudits del seu temps, dirigia la cobla que duia el seu nom. Intèrpret de tenora i també gran clarinetista, tocaven en balls de saló als casinos i teatres, com el de l’Òpera de Figueres (avui seu del Museu Dalí), en una època de gran popularitat d’aquest gènere. Ventura, espavilat i amb visió comercial, adaptava parts de les òperes de moda a noves sardanes. La seva orquestra era la més sol·licitada i, en conseqüència la més cara; no totes les societats i pobles la podien contractar. Va renovar la cobla donant-li l’estructura que ens ha arribat fins avui i va compondre més de 500 obres, sardanes llargues, curtes i peces corals. Un geni del seu temps.