Tinc un record especial de la Carme, la Carme Chacón, d’un diumenge de tardor de l’any 2012. Feia bona temperatura i el sol il·luminava el barri del Poblenou de Pineda de Mar. Era un dels meus primers mítings fora de la capital del Maresme, ciutat on jo havia desenvolupat la meva activitat política fins llavors. Els nervis començaven a aparèixer a l’estómac.

Aquell dia tenia la sort i el privilegi d’acompanyar a l’escenari al meu amic Xavier Amor, alcalde de Pineda i, sobretot, a la Carme. Feia pocs mesos que havia deixat de ser ministra i tenir-la entre nosaltres era un honor per molts motius, però sobretot per la bona feina feta als dos ministeris que havia dirigit i per la tasca en la lluita per la igualtat. Recordo com, mentre intervenia, el Xavi i jo la miràvem amb respecte i orgull, i comentàvem, sense deixar-la de mirar, la seva força, la seva energia contagiosa, la seva honestedat en les paraules, la seva capacitat per seduir i empatitzar amb aquells que s’havien acostat fins aquella plaça plena de gom a gom a escoltar-la.

La Carme tenia moltes qualitats que s’han destacat aquests dies però, si hagués de quedar-me amb una, seria la seva autenticitat, tan poc habitual en política, per desgràcia. La Carme va començar en política molt jove i les que hem començat joves en aquesta activitat sabem el pa que s’hi dóna. Va patir moltes injustícies i crítiques però no es va arronsar mai. Sempre la van guiar els seus valors i les seves conviccions. I això la va fer forta, això va compensar el seu cor fràgil. Era una dona valenta i alhora dolça i afectuosa. Molt propera. Sempre es recordava de tothom, de contestar els whatsapp, de fer la trucada...

La vaig conèixer l’any 2000, quan ella donava suport a un desconegut José Luis Rodríguez Zapatero per accedir a la secretaria general del PSOE. En aquell moment, ja em va despertar interès i admiració. Amb només 29 anys feia una aposta valenta, arriscada; els altres candidats eren molt més coneguts. Ella ho va tenir clar. Vam guanyar aquell congrés. Vaig tenir la sort de ser-hi amb d’altres companys. Ho recordo amb emoció. Aquella executiva de Zapatero era un missatge de renovació, de talent, de canvi. I la Carme hi era. I amb ella es va iniciar una nova etapa al PSOE i, quatre anys més tard, també a Espanya.

En aquells anys, al capdavant de les seves responsabilitats, la Carme va demostrar ser una persona honesta, valenta, de principis i valors, treballadora, competent i capaç, amb esperit crític i amb molt compromís per millorar la vida dels altres. Era autèntica. Encara se’m fa estrany escriure d’ella en passat. Sempre estaràs amb nosaltres. Seguiràs essent referent per moltes, i sense cap dubte, per a mi. Gràcies i fins sempre, Carme!