Recentment PP i C’s han plantejat que cal introduir el castellà com a llengua d’escolarització vehicular, sovint amb l’argument que el català discrimina i que el trilingüisme és progrés. És una idea recorrent, però que ara és més fàcil de treure a col·lació com a resposta dins d’una lògica reactiva a la fantasia independentista, que, de fet, l’únic que ha provocat fins a dia d’avui és el contrari del que es pretenia, i que ha despertat l’identitarisme en una banda i altra.

No tinc clar què defensen institucionalment parlant els qui advoquen per treure la immersió lingüística. Pel que sembla, però, un sistema de doble escola: una en català i l’altra en castellà. Pot semblar molt lògic, però ho és de manera superficial, perquè hi ha un problema: la segregació; és a dir, separar, distingir els membres d’una mateixa societat i conformar una pauta de socialització i, per tant, també d’identitat, en base a la llengua i de forma oposada a l’altra llengua, cosa greu, i més en un clima de tensió sociopolítica.

El cert és que la immersió en català no ha frenat en cap cas el bilingüisme real existent a la nostra societat plural, sinó que ben al contrari ha aportat una base d’integració comuna i ha assegurat la supervivència del català. El 19,4% dels joves catalans fa servir només el català, i un 16% el castellà. Després, són més els qui usen més el castellà que el català, i un 16% diu fer servir les dues llengües per igual. Ara bé, entre els nouvinguts, l’ús del castellà (21%) és notablement superior al del català (5%), diferència més marcada encara a Barcelona. Què passaria si traguéssim el català de les escoles?

El curiós és que per al PP i C’s no sembla ser una qüestió educativa, sinó política, d’aquí que també s’hagi dit que la llengua autonòmica no ha de ser requisit per accedir a la funció pública. Però aquí veiem un error de concepció: el simplisme de fer l’equivalència entre una sola llengua i l’Estat, cosa que la fa superior a la resta. El cert és que vivim en una societat plurilingüe i que la gent no parla una llengua en funció de les fronteres dibuixades en un mapa. Aquests partits mostren una mentalitat reaccionària centralista i contrària a l’esperit de la Declaració Universal de Drets Lingüístics.

Crec que es pot sospitar, en definitiva, que hi ha una intenció diferent a l’explicitada. Com es pot entendre, sinó, que a València aquests dos partits estiguin en contra del trilingüisme, quan aquí el defensen i a les Balears es va voler implantar? En realitat, és una postura ben coherent amb la seva ideologia: el trilingüisme a València suposa més presència del català a les escoles. A les Balears i a Catalunya, menys.