El 29 de novembre de 1917, fa 100 anys, Josep Puig i Cadafalch va ser elegit per assumir la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, succeint a Enric Prat de la Riba, el primer president que s’havia mort prematurament. Hi havia dos candidats: el mateix Puig i Joan Rovira i Agelet, un liberal autonomista de Lleida. Aquest va aconseguir 39 vots i Puig i Cadafalch, 48. Seria reelegit tres mandats més i cada vegada amb més vots al seu favor.

Tot just elegit les seves primeres paraules ja com a President de Catalunya van ser adreçades al qui fou el seu amic ideòleg Enric Prat de la Riba “Seria faltar a un deure sagrat si jo, per un moment, posat davant d’aquesta cadira, no fes memòria de l’home que l’enlairà i la convertí en històrica.” Ell fou el continuador de l’obra del primer president aconseguint, malgrat els migrats mitjans, una acció extraordinària.  

La Mancomunitat de Catalunya que arrencà l’any 1914, era el primer intent d’autogovern, d’ençà la desfeta del 1714 i un mataroní en portaria les regnes fins que la Dictadura de Primo de Rivera proclamés un cop d’estat havent de deixar el càrrec l’any 1923.

Catalunya no tornaria a aconseguir una certa autonomia fins la Segona República amb l’Estatut de Núria (1932) el qual va durar fins que s’acaba la Guerra Civil el gener de 1939. La llarga dictadura imposada pel general Franco duraria fins el 20-N 1975. Adolfo Suárez, president del govern de Madrid i Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, s’entrevisten. I es restaura el govern català. Amb la democràcia arribava una nova autonomia l’any 1980. Jordi Pujol (CDC). presidiria la Generalitat durant 23 anys (1980-2003). Aquest seria rellevat pel socialista Pascual Maragall (2003-2006) i després vindria el també socialista José Montilla (2006-2010). Artur Mas torna a recuperar la presidència (2010-2016). L’any 2010 el PP enceta una campanya de recollida de firmes a tot Espanya contra l’Estatut que finalment el portaria al Tribunal Constitucional que el tornaria a rebaixar. Aquesta seria “la mare de totes les batalles”. Això desencadenà una radicalització a Catalunya que portà a Artur Mas i amb ell a CDC, a decantar-se per l’independentisme que ompliria els carrers cada 11 de Setembre. L’aritmètica al Parlament faria necessari el suport de la CUP radicalitzant -encara més- l’anomenat “procés”. Una CUP que exigeix la dimissió de Mas el qual fa un pas al costat donant la presidència a Carles Puigdemont (2016-2017), alcalde de Girona, que recentment i després de un cert titubeig entre convocar o no eleccions autonòmiques –titllat de “Judes i traïdor” per alguns radicals companys de viatge- finalment es decanta i proclama la República Catalana (o no?) el passat 27 d’octubre. Un Puigdemont que avui és a Brussel·les deixant la Generalitat en mans de –ni més ni menys- que del PP. I va caure el 155 al damunt. Es va fer un gol en pròpia porta.

Puig i Cadafalch amb la seva elecció d’ara fa 100 anys, va donar una empenta molt important al projecte de Prat de la Riba modernitzant Catalunya que seria estroncat per una dictadura. I se’n anà a l’exili voluntari. Des de llavors el camí, per a Catalunya, no ha estat de roses, precisament. Fins arribar a Carles Puigdemont que -cames ajudeu-me- s’ha vist desbordat per la rierada que s’ha provocat amb l’anomenat “procés”. Va tenir a la punta dels dits convocar eleccions però no ho va fer. Va preferir l’èpica i no sortir de la bombolla independentista. Ho ha fet –qui ho havia de dir- Mariano Rajoy, amb l’article 155 de la Constitució “per restablir la democràcia i l’Estatut”. Hagués estat preferible que ho hagués fet Puigdemont i salvar així les institucions del país.

I Puigdemont, com Puig i Cadafalch, va escollir l’exili voluntari a Brussel·les.

Han passat cent anys des de que Josep Puig i Cadafalch, el nostre fill il·lustre, era elegit President de Catalunya. Avui el President (ex) Carles Puigdemont és perseguit per la justícia espanyola acusat de rebel·lió sedició i malversació, junt amb altres persones. I els Jordis a la presó. Les eleccions que no va voler convocar Puigdemont les convoca Mariano Rajoy el qual es presenta com l’home d’ordre a Espanya. Els partits independentistes a corre-cuita s’han apuntat a participar-hi. Com si d’una taula de salvació es tractés.

Milers i milers d’independentistes en estat de xoc: emprenyats, desenganyats, desorientats. I els unionistes més excitats que mai.

De Puig i Cadafalch a Carles Puigdemont, un segle els separa, i ens mostra que en matèria autonòmica poques coses han canviat. Al 21-D ens hi trobarem. Quina campanya més calenta ens espera.

Tenim distracció (estressant) fins a finals d’any.