Recentment ha sortit publicat el llibre autobiogràfic Carles Maicas: el teatre, tota una vida, editat per AISGE (Artistas, Intérpretes, Sociedad de Gestión), en català i castellà, on el seu autor ens explica quins han estat els condicionants, les circumstàncies, les persones, que el van portar a dedicar-se en cos i ànima a la seva gran passió: el teatre. És un llibre molt interessant especialment pels mataronins doncs Carles Maicas ens descriu a través de la seva vivència personal el món de la faràndula a casa nostra i més concretament el de la postguerra que ell va viure intensament. Hi surten desenes de noms d'actors i actrius, de companyies i entitats que han configurat el món del teatre local. I descriu les circumstàncies que van propiciar una profunda renovació del teatre a casa nostra i de la que ell n'és l'artífex.

El pròleg del llibre, de Josep A. Codina, és ben il•lustratiu de la personalitat de Maicas quan descriu el carrer de Sant Joan, on viu, i, sobretot, la casa del protagonista: “així que creueu la porta s'obre, davant dels vostres ulls, un munt de meravelles inesperades. Et ve a la memòria el conte de Häns und Gretl, amb la diferència de que aquí, les llaminadures són a dins. Tot seguit que us acostumeu a la mitja foscor, comenceu a descobrir una munió d'objectes heterogenis i barrejats: barrets, màscares, teatrins, casetes de nines, vestits exòtics, una túnica de cardenal, gerros, quadres pintats...”.

I després del pròleg ens endinsem al relat de la seva vida on Maicas ens explica en primera persona les seves pròpies arrels personals i familiars: “Vaig néixer a Mataró el 4 d'octubre de l'any 1935, però els meus avis i els meus pares eren valencians”. Els deien “la casa dels valencians”, on criaven vaques i venien la llet al detall. “Jo – confessa – em vaig criar a l'entorn de l'ambient del camp”. Diu que el seu pare menava una terra de secà “ple d'ametllers, propietat del senyor Esteve Albert i Corb”. Carles Maicas explica que la seva dèria pel teatre va ser degut “amb tota seguretat a la influència que vaig tenir de dos senyors, no n'hi ha cap mena de dubte: l'Esteve Albert i el meu mestre de català, Jesús Illa i París.” I el primer contacte amb el públic va ser quan l'Esteve Albert feia conferències arreu del país parlant de mossèn Cinto Verdaguer i ell recitava fragments del sacerdot i poeta.

Tot seguit el relat del llibre el porta a parlar de l'estimació que vers el teatre professional tenia aquell Mataró del primer quart de segle XX amb “Els amics del Teatre”. Ens descobreix que el seu primer contacte amb una companyia d'afeccionats va ser amb la de Rufí Illa i Miquel Comas, que actuava al teatre del cafè Nou de la Unió de Cooperadors, fent d'apuntador, de la mà de l'Antònia Espejo, veïna seva. I el seu primer paper en un escenari va ser a l'obra “La Dida” de Frederic Soler Pitarra amb el paper de galan jove. I de la companyia Illa-Comas passà a la de joves de la mateixa Unió de Cooperadors comandada per Josep Diamant, de qui en fa grans elogis.

Entra a treballar al Banc Hispà Americà. I en Josep Reniu el fa entrar a la companyia de Radio Maresma (1951), que va gaudir d'una enorme popularitat. Amb 16 anys es presenta a un concurs al Teatre Borràs “Grandes Concursos de Arte”, es deia, on es posà el públic a la butxaca recitant la “Llegenda del Timbaler del Bruc”. Guanyà el concurs l'Antonio Ruiz “un invident que posseïa una extraordinària veu de baríton i que recitava extraordinàriament bé poemes en castellà” i que acabà essent un bon amic seu.

Resseguint el text trobem a Marià Patuel, i la seva filla Angelina, de “Can Patuel” del carrer Isern, on Maicas hi anava a cercar obres de teatre i ens descriu el món màgic d'aquella casa de visita obligada pels afeccionats del teatre no sols de Mataró sinó de mig Catalunya. Quan venien companyies de fora a fer sarsuela o òpera a Mataró “contractaven personal autòcton com a figurants” i ell ho aprofitava doncs “a la vegada que trepitjava l'escenari amb gent professional, cosa que m'encantava i em feia presumir davant els meus companys, a més a més em donaven una petita quantitat de diners per la nostra col•laboració i a més el poder entrar a tots els espectacles sense pagar”.

Els seus companys de feina al banc Miquel Gurri i Joaquim Parra li proposaren integrar-se al Patronat de Sant Josep, del Centre Catòlic, dirigit per Jaume Colomer del qui diu que fou “el meu mestre de teatre”. I ja el tenim al Centre Catòlic muntant un grup de teatre. I participa a Els Pastorets i a La Passió. I ens parla d'actors mítics de la Sala Cabanyes com Pere Peradejordi, Eusebi Vidiella, Jaume Cusachs, Ernest Comas. Jaume Colomer i d'altres.

Segona etapa
I arribà un moment en què la Sala Cabanyes se li va fer petita: “vaig sentir la necessitat d'anar més enllà en el que feia referència al teatre, perquè les obres que estaven representant els grups amateurs i nosaltres mateixos no sortien del que anomenàvem “Teatre de Centre Parroquial” i Carles Maicas diu que aquí comença la seva segona etapa. “Va arribar a les meves orelles que a Barcelona s'havia obert una nova escola de teatre” promogut pel grup “Els Joglars” i amb professor com Josep Montanyès i Maria Aurèlia Capmany. I cap allà se'n hi va. I coneix Josep A. Codina, Jaume Vidal Alcover, Albert Boadella, i d'altres. Era un món ben diferent del que havia viscut. “La formació que vaig rebre d'aquells professors de teatre va ser extraordinària, el treball de màscares, les improvisacions, l'acrobàcia...” i amb aquest bagatge retorna a la Sala Cabanyes i “els propòsits teatrals que portava “in mente” eren tot uns altres. Calia preparar als actors tècnicament i fer cursets encara que petits de diverses matèries. Sorprenentment representàrem “La cantant calba”, d'Ionesco i en contraposició, dins el mateix programa “L'ós” de Txejov.” Reprodueix un fragment que Jaume Calsapeu havia escrit al llibre Sala Cabanyes. 75 anys (1916-1991) i on diu que: “El seu nivell d'exigència (el de Maicas) aniria a més, després de completar la seva formació teatral als Estudis Nous del carrer Aribau, seu dels Joglars, i no trigaria en impregnar de mètode el seu treball a Mataró, disposat a eradicar conformismes i actituds viciades dels ui només volien fer teatre per divertir-se i passar l'estona, donant a entendre que la funció educadora del teatre responia a plantejaments més profunds e coherència ideològica.” Allò era massa per una Sala Cabanyes que seguia amb el seu “teatre de Centre Parroquial”. I Maicas es passà amb actors i idees renovadores al Casal Mutual de l'Aliança del carrer Bonaire on muntà la companyia Xaloc (la primera representació va ser repetir “Un vent de garbí i una mica de por”, amb assistència de la seva autora la Maria Aurèlia Capmany). I l'escenari del carrer Bonaire es convertí en “un autèntic motor de l'oferta teatral d'avanguarda. Com aquelles setmanes internacionals de titelles, els magnífics espectacles de “Goliardos”, “Els Joglars”, “Claca”, “Catarsis, “Comediants”, “Tábano, “Esperpenmto de Sevilla”. “La Cuadra”, “Ditirambo”... Fins que va tenir algunes discrepàncies amb la Junta. Maicas no es rendeix i Xaloc es convertirà en Colax “que com es pot observar és Xaloc al revés”. Ell, el seu fill Moisès i en Feliu Plasència van crear l'Aula de Teatre al redós del Teatre Monumental. La nova etapa davant de Colax “va ser molt intensa i enriquidora”, diu Maicas al seu llibre. Però tampoc s'atura aquí i organitza un muntatge nou: “Els Negres”, interpretat amb actors de raça negra, que va tenir una gran ressonància en el món teatral i cultural.

Un altre secret que el llibre ens desvetlla és quan Maicas confessa que “Jo personalment quan més disfruto és a les primeres lectures de l'obra i el treball de taula. És com si estiguessis fent una autòpsia a un cadàver, una dissecció del text entre tu i els actors per arribar a entendre les múltiples qüestions que aquest comporta.” I és que Carles Maicas porta el verí del teatre al seu ADN.

Un arxiu valuós
I encara un últim secret i una nova faceta desconeguda per al gran públic de Carles Maicas quan ens descobreix que: “Jo, ja fa molts anys, que he anat recopilant, crítiques, entrevistes per tots els mitjans i avui disposo d'un arxiu, correctament catalogats per ordre alfabètic de més de 50.000 documents i fotografies.” Un autèntic tresor documental. “El que caldria és que l'Ajuntament o les entitats oficials mataronines li facilitessin mitjans moderns, local, un equip de col•laboradors i una ajuda econòmica”, com escriu al pròleg Josep A. Codina. Però encara diu més: “I caldria, finalment, que el nomenessin mataroní il•lustre com a reconeixement de tota la tasca per ell realitzada. Perquè en Carles Maicas és una persona única i insubstituïble.”

Aquest és Carles Maicas i Vallès, un mataroní enamorat del teatre. Un enamorat però també un estudiós i un renovador que va obrir les finestres per on entrés l'aire fresc que bona falta feia al món teatral de casa nostra.

Gràcies Carles Maicas per la teva enorme aportació personal com a actor, director, i historiador i sobretot, com a renovador del teatre a Mataró