A la tarda del 21 de febrer, al Teatre Zorrilla de Badalona, es va fer l’acte inaugural del l’Any Fabra, commemoratiu del centcinquantè aniversari del naixement del lingüista més important de tota la història  del català.

Per què a Badalona? Fabra hi va viure 23 anys i en aquesta ciutat, l’antiga Bétulo romana, hi va redactar el famós Diccionari de la Llengua Catalana utilitzant la llengua normativitzada que ell mateix havia ordenat.

Fabra va fer un treball ingent sobre el català que elevà nostra llengua al nivell d’útil per a qualsevol àmbit de les lletres i de la ciència. Per això se l’ha anomenat el seny ordenador de la llengua catalana.

Fou una personalitat d’una saviesa extraordinària i va saber aplegar en llengua i gramàtica tot el cabdal que de si donava el nostre idioma considerant totes les regions lingüístiques del territori. Treballador incansable, va haver de superar dificultats de tot ordre, sobretot l’oposició de lingüistes que s’oposaven a un model de llengua basat en la ciència i l’observació, aspectes que el Mestre va saber combinar sàviament. A ell li devem la dignificació del nostre idioma, de la nostra llengua, fet tan important quan considerem que la llengua d’un poble és la clau de la seva llibertat i la carta de presentació en el mon.

Precisament, a la vigília del dia en què s’endegava el tret de sortida de l’Any Fabra a Badalona, al pati de la Convalescència de l’Institut d’Estudia Catalans (IEC), la Secció Filològica va voler retre homenatge acadèmic a l’insigne lingüista descobrint-hi un bust de la seva persona i oferint una corona de llorer al peu del pedestal que el sostenia. Era el mateix dia del naixement de Pompeu Fabra. Una acte digne, emotiu i acadèmic com corresponia. El president de l’IEC l’incià amb el seu parlament de record i agraïment, Jordi Mir, de la Secció Filològica, feu la biografia en memòria del lingüista eminent. El darrer parlament de cloenda el va pronunciar la Dra. Teresa Cabré, presidenta de la  Secció Filològica de l’IEC que va ramrcar que sense l’ubra i llegat de Fabra la llengua catana no hagués aconseguit les altes uaotes de prestigi internacional i nacional.

Enguany, fa cinquanta anys que se celebrà el centenari de la naixença –1968– amb el lema: "Pompeu Fabra, la llengua d’un poble". Catalunya no gaudia de llibertat car la dictadura del general Franco era en plena vigència. Més de 1500 entitats culturals de tots els Països Catalans i de les terres de llengua catalana i àdhuc ajuntaments participaren en aquella campanya que expressava, amb l’homenatge prodigat, el desig de normalitat de la llengua catalana vexada al llarg de tants anys.

Va ser com una segona revolució cultural que el règim vigent aleshores no va poder aturar i que tants bons fruits va donar posteriorment. La primera revolució, però, va ser la creació d’Òmnium Cultural, que prengué, l’any 1961, l’estendard de l’alliberament nacional amb la llengua per ensenya.

Perquè potser és escaient recordar en aquesta efemèride que lingüistes, escriptors, músics i artistes, així com entitats culturals diverses, ateneus, esbarts i penyes tingueren molt present que calia fer pàtria per damunt d’opcions i ideologies polítiques.

No seria debades que, en la situació que es troba el nostre país en l’actualitat, es tingués per objectiu primer, refer la pàtria seguint l’exemple de Fabra i tants d’altres que moriren a l’exili com ell o varen ser sacrificats per la causa patriòtica que defensaren.