Juan Carlos Navarro, actual jugador de l’AXA Barça de bàsquet, no rep el sobrenom de “la bomba” per l’efecte dels seus llançaments des dels 6’25m, sinó per la “jeta” que tenia quan va debutar, doncs era una bomba de rellotgeria: tot el que queia en les seves mans ho llançava sense pensar-s’ho dues vegades i amb ell a la pista podies guanyar de trenta o tot el contrari, mai sabies que podia passar quan saltava al parquet. Joan Montes, màxim responsable de les categories inferiors de l’AXA Barça i qui va fer debutar Navarro a l’ACB, així ho va explicar a la seixantena d’assistents al debat “Parlem de bàsquet”, organitzat per la Unió Esportiva Mataró i que va tenir lloc el passat divendres, dia, 27, al Teatre de la Sala Cabanyes. Però aquesta aportació de Montes va ser l’única nota mediàtica de la tarda. Les intervencions de Josep Maria Margall, entrenador nacional, ex-jugador de la selecció espanyola i ex-entrenador unionista; de Carles Marco, jugador ACB del Baloncesto León; d’Albert Illa, ex-jugador ACB i director tècnic de la entitat mataronina; i de Jordi Ventura, capità del sènior masculí del Platges de Mataró, moderades pel periodista Santi Carreras, van anar cap una altra direcció: la necessitat de practicar bàsquet amb il·lusió i ganes.

 

“No saps mai perquè comences [...], però t’hi trobes i a més, gaudeixes”, argumentava Albert Illa en relació a perquè s’havia dedicat al bàsquet. Illa, com tots els seus companys, va reconèixer haver passat per la pràctica del futbol abans que per la del bàsquet. De la mateixa manera, Joan Montes destacava la importància de jugar perquè t’agrada, i com ell s’ho transmet als més petits de la cantera blaugrana: “Els intentes inculcar que s’ho passin bé”. Però no tot són flors i violes en el món de l’esport i si t’hi vols dedicar has de tenir-ho molt clar i esforçar-te, com explicava Carles Marco des de la pròpia experiència: “Jo només sabia penetrar i em van dir que si m’hi volia dedicar, ho havia de treballar [en referència al tir]”. Un sacrifici que no tothom està disposat a fer, i Margall, amb molts minuts de bàsquet sobre les seves espatlles, apuntava: “El jugador que mou els peus, és que mou el cap” i juntament amb Albert Illa, alertava de l’error que es comet quan es pretén que un jugador jove i amb talent, treballi el seu físic per aconseguir estar fort, doncs aquest fet juga en contra del seu talent, que minva. D’altra banda, Jordi Ventura, encoratjava el jovent a treballar per sí mateixos les seves habilitats més enllà dels entrenaments i lamentava que ara la PlayStation ocupi el lloc que tenia reservat la pista de bàsquet de la Gàbia durant els mesos d’estiu.

 

La pèrdua del joc basat en la passada i en la recerca dels espais a favor del lluïment personal que es practica a l’NBA, la representació distorsionada de l’actuació dels diferents jugadors d’un equip mitjançant les estadístiques o la pressió que els pares exerceixen sobre els seus fills limitant-los i cohibint-los quan estan sobre el parquet també van ser debatuts.