Catalans d'origen marroquí de menys de 25 anys, nascuts aquí o arribats al país de ben petits.  Joves que, com els seus companys de generació, han assolit un domini total del català i el castellà, estan preparats i tenen un ple coneixement de la societat en la que viuen. Uns veïns més, malgrat que la convivència entre comunitats de diferent origen sovint sigui complexa. Aquest és el perfil de milers de joves que viuen a Mataró i a moltes altres altres ciutats catalanes; també el dels autors dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils d'aquest mes d'agost.

Que va poder dur uns joves com aquests a cometre una barbaritat tan absoluta contra els seus propis conciutadans? Què ha fallat? Quins efectes poden tenir els atemptats en la convivència als barris? Fins a quin punt els membres de la comunitat musulmana se senten part plena de la societat on viuen? Donem la veu a quatre joves musulmans mataronins, amb arrels familiars al Marroc, perquè reflexionin sobre aquestes i altres qüestions.


 

“Hem de mirar a la persona, no només a allò que representa”

Nascut a Larraix, Moha El Adeloui  va arribar a Mataró quan tenia quatre anys. Avui en té 22, i és a punt d’iniciar un mòdul de grau superior a l’institut Thos i Codina.

Mohammed

"Vaig néixer a Marroc, a la ciutat de Larraix, però vaig arribar a Mataró amb  quatre anys, ara en fa 17. No recordo res de la meva infantesa marroquina. Solc baixar-hi a l’estiu, però quan hi porto quinze dies en vull marxar, no m’hi sento bé. Els meus amics, la meva família, la meva vida… tota és aquí. Si em diguessin d’anar a viure al Marroc, no podria pas. Però és curiós: un amic meu que hi ha anat aquest estiu diu que no pensa tornar fins que les coses no es calmin per aquí. Amb els atemptats i tot el que ha passat, està espantat. En té motius? Mira, a l’endemà dels atacs, érem el meu pare i jo a la seva furgoneta i mentre aparcàvem, una parella de senyores grans ens van assenyalar dient “mira, mira”, amb cara de por, d’espant… Vam marxar, sense dir-los res. Què podíem fer? Els autors són marroquins, com nosaltres. Això no ho podem borrar de la ment de la gent, per molt que ho vulguem. Les coses clares: avui, qualsevol cosa que jo faci resultarà sospitosa a ulls dels demés.  És trist, però és així, i fins a cert punt ho puc arribar a entendre. Aquests nois han tacat el nostre nom, el dels marroquins, el dels musulmans, el de l’Islam. I ja veurem quant de temps ens porta desprendre’ns d’aquest mal.

"Si uns pares veuen el seu fill jugar amb un nano marroquí, li diran que no ho faci, i si em creuo amb algú que no em coneix, canviarà de vorera"

A partir d’ara hi haurà molt més racisme. Si uns pares veuen el seu fill jugar amb un nano marroquí, li diran que no ho faci. Que si em creuo pel carrer amb algú que no em coneix, canviarà de vorera. Sospitarà de tu, et jutjarà sense coneixe’t, tan sols pel que simbolitzes. Jo el que demanaria és que mirem a la persona, no només a allò que representa. Per desgràcia avui quan et posen els ulls a sobre tan sols veuen a un musulmà, només t’identifiquen per la religió, per l’Islam, un concepte que ja d’entrada els espanta. La majoria no té cap interès en conèixer la teva veritable personalitat, el que hi ha darrere. Prefereixen ficar-nos a tots al mateix sac.

"Se'ns acusa de tancar-nos massa i sovint amb raó. No estem sabent explicar als demés què és l'Islam

Si la gent s’informés realment de què vol dir ser musulmà, de què és l’Islam, potser canviaria d’idea i de visió, s’adonaria que aquests nanos de Ripoll no ens representen. Que l’Islam és pau, no pas assassinar indiscriminadament. Però donar aquest tomb resultarà molt complicat, canviar la ment de les persones ho és. La nostra comunitat sovint tampoc ajuda. Se’ns acusa de tancar-nos massa, i sovint amb raó. El nostre profeta ens va transmetre que havíem de comunicar-nos, explicar als demés què és l’Islam. Però no ho estem fent. Les noves generacions som més oberts, però no tenim els mateixos coneixements ni capacitats d’explicar què és la nostra religió i la nostra cultura que els nostres pares. Però a aquests, perquè tenen una mentalitat més tancada o perquè pertanyen a una altra època on les coses eren diferents, els costa més.

Estic preocupat pel meu futur. He estudiat tota la vida aquí, ara estic fent un mòdul de grau superior al Thos i Codina, però no sé si trobaré treball. Aquest estiu he tirat currículums a tot arreu i ni una trucada per una entrevista prèvia. Quan veuen que ets marroquí, et descarten instantàniament. Això és el que hi ha. Esperem que en un futur se solucioni, però serà complicat. Jo només demano una mica d’amor, que no ens odiem els uns als altres, perquè si no estem perduts".


 

“Per a molts, integrar-se vol dir que jo faci només allò que a ells els agrada”

Yassin Ahmadi va néixer a Ksar el Kebir, al nord del Marroc, però va aterrar a Mataró quan tan sols tenia un any i mig. Avui, als 28 anys, treballa com a administratiu en una empresa de productes mecànics a Premià de Mar.

Yasinne

"El terrorisme no té religió, ètnia ni nació. Els que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils deien actuar en nom d’Alà, però el nostre profeta mai va dir que féssim això en el seu nom. Cap religió que jo conegui fomenta l’odi i la violència. El primer que t’ensenya l’Islam és que has de respectar la gent, des de l’educació, els modals i la convivència. L’Islam és pau.

"Als joves musulmans que vivim aquí crec que ens manca coneixement del que és veritablement l’Islam"

Jo, com a musulmà que viu a Mataró des que tenia un any i mig, conec prou bé la meva religió, i sé que si em ve algú com aquest Imam de Ripoll i m’intenta menjar el cap amb coses que no hi tenen res a veure, no podrà convèncer-me de res. Alguns joves musulmans son presa facil per aquest tipus de moviments terroristes. Els atemptats ens obliguen a reflexionar què passa amb aquests joves musulmans catalans, què estem fent malament. Crec que els manca coneixement del que és veritablement l’Islam. Com poden arribar a cometre una atrocitat com la de Les Rambles? Quin motiu poden tenir per fer mal a persones innocents que no els han fet res? No ho sé, jo no et puc contestar. Qui pot fer-ho, en realitat? Fins i tot la gent del seu entorn considerava que eren persones normals, bona gent, i mai s’ho haurien pensat. El procés de radicalització va ser molt ràpid. Sigui com sigui, no veig el motiu. Jo, personalment, no he tingut mai cap impediment per practicar la meva religió lliurement a Catalunya, és gairebé com si estiguéssim en un país musulmà, amb total llibertat de culte. Si ens sentíssim atacats en aquest sentit potser hi hauria algun sentiment de coacció, però no és així.

"Des de Rocafonda sovint no donem la millor imatge, a vegades som massa conflictius

Un musulmà no mata, però tampoc roba, ni ven droga, ni menteix, ni molesta els seus veïns. Des del barri de Rocafonda, sincerament, no estem donant una bona imatge. Sovint molts de nosaltres venim de països molt desorganitzats, amb mancances educatives i formatives. Els veïns d’origen marroquí o subsaharià a vegades som conflictius, perquè a casa no s’està treballant bé amb els nanos. Cal fomentar una millor educació i modals per facilitar la convivència. Hem de treballar en la integració del qui arriba, sí, però també en la capacitat d’entendre’l de qui el rep, de conèixer la seva manera de ser i de pensar.  Es parla molt de si els musulmans estem integrats, però jo preferiria usar un altre concepte, perquè integració per a molts vol dir que jo faci només el que a ells els agrada. Entenc que t’has d'adaptar a la manera de fer de la societat on vius, sense perdre ni els teus orígens ni les teves creences, mantenint la teva identitat, com un procés de cooperació entre dues maneres de pensar fins arribar a un acord. O és que pel fet de portar vel, una dona no està integrada?

"Necessitem molta més comprensió perquè la diferència i el conflicte desapareguin. És quan coneixes i comprens, que aconsegueixes canviar"

Jo em sento còmode aquí. És cert que algun cop no m’han volgut per motiu del meu origen, però en moltes altres ocasions no ha estat cap impediment. Puc detectar quan no agrado a una persona i no passa res, em callo i ja està. Segurament és quelcom inconscient, i no podem deixar emportar-nos per això, per aquells que volen crear odi i diferència. Amb les noves generacions és més senzill, avui Internet i el fet que viatjar sigui molt més fàcil està obrint molt les portes. Espero realment que les coses comencin a canviar. Fomentant l’educació, els modals, la convivència, l’ensenyament de la religió islàmica verdadera, arribarem a ser una única societat, deixant-nos estar de si tu ets musulmà, l’altre català, que si vens d’aquí o ets d’allà... Necessitem molta més comprensió perquè la diferència i el conflicte desapareguin. És quan coneixes i comprens, que aconsegueixes canviar".


 

"Cal combatre la por a entendre que tota cultura és suma i barreja"

La Hoda Dahbi és educadora social, viu a Rocafonda i treballa per l'Ajuntament de Barcelona com a mediadora a les comunitats de veïns i als espais públics, amb la idea de la prevenció com a clau per evitar els conflictes

noia 1

"Sóc educadora social, i el dia de l'atemptat estava treballant per la zona, ben a prop de La Rambla. Els dies següents van ser molt durs. Els que ho van cometre eren tan joves, fins i tot nens... No puc entendre el motiu, no sé què hi havia als seus caps. Però crec que és una conseqüència de la poca inversió a nivell social i educatiu en aquest país, i també del fet que aquests nanos no s'han sentit part de la societat. Han notat el rebuig, i no són els únics. A mi, com a educadora social amb carrera universitària, amb domini de quatre idiomes, nascuda aquí, molta gent segueix sense veure'm com una veritable professional. Es pensen que m'han endollat, o només perquè em puc entendre amb els meus.

"M'ho haig de sentir més d'un cop, 'Tu, mora, que ets de fora, ens vens a educar a nosaltres?'"

M'ho haig de sentir més d'un cop, "Tu, mora, que ets de fora, ens vens a educar a nosaltres?". O quan vaig a renovar-me el DNI, el funcionari de la Policia Nacional em diu de sobte "per què duus aquest vel, tu ets una radical, a la meva nació portar això no s'ha de permetre". O ja fa temps, aquell dia en què la mare d'una amiga meva em va dir que estava molt enfadada perquè jo havia aprovat el batxillerat i la seva filla no, "i ella és d'aquí, no com tu". Recordo l'impacte que em va causar, a mi, nascuda aquí, que vaig estudiar a l'Anxaneta i després al Satorras, i que ho recordo com una època tan maca. Ho vaig explicar a la meva mare i em va contestar: què et pensaves? Aquí encara som diferents". Però què implica, ser diferents?

"Molts sembla que em vulguin encasellar en una identitat cultural hermètica en la que ets una única cosa. Però jo no sóc només un vel"

Vivim en una societat que encara ho vol tot monocolor, que no veu la diversitat com un punt positiu. Per combatre-ho hem de treballar les pors: la por a perdre la cultura pròpia, a entendre que en realitat tota cultura és una suma i una barreja, que és canviant, que totes les cultures del món integren elements d'altres territoris i maneres de fer. A comprendre que si jo em sento catalana i parlo català no vol dir que rebutgi la identitat marroquina, sinó que vull fer una barreja, per a la meva manera. Sembla que molta gent, pel fet de veure'm amb vel, em vulgui encasellar, o bé intentar portar-me a una cultural totalment hermètica, en la que només ets una sola cosa. Jo no sóc només un vel.

"Per als adolescents marroquins no és fàcil lidiar alhora amb les seves dues cultures, la catalana i la marroquina, que són tan diferents"

Per als nois i nois d'origen marroquí l'adolescència no sol ser gens fàcil, per ells lidiar amb les seves dues cultures, la catalana i la marroquina, és complex, perquè malgrat que compartim coses pel fet de ser mediterrànies, són molt diferents. I el problema és que des de cada una d'elles se'ls inculca que són els seus valors els que han de prevaldre, que són millors que els de l'altre. I enmig d'aquesta lluita hi ha el nano, que com qualsevol noi o noia de la seva edat viu una etapa difícil. A l'hora de decidir-se, ho farà amb l'objectiu que l'acceptin al seu entorn. I què passa quan aquest entorn li recorda permanentment que no és d'aquí. Això és massa difícil per a ells".


 

"Sóc musulmana, però la meva identitat no és l'Islam"

La Yousra El Mortaji té 22 anys, és nascuda a Mataró, ha estudiat Educació i Integració Social i treballa a la Creu Roja en un projecte d'acollida de refugiats que acaba d'arrencar a la capital del Maresme 

noia 2

"El primer en què vaig pensar quan em vaig assabentar dels atemptats va ser en les persones que hi havia a Les Rambles, i en la quantitat de vegades que he passejat per allà. I després en les conseqüències que això tindria per a tots plegats, també per a la nostra comunitat. La meva mare recorda com de malament ho van passar quan l'atac a les Torres Bessones. "Ens miraven amb odi, va ser terrible", em deia. Sempre tens por que aquesta corrent torni a aparèixer, però avui ens sentim una mica més compresos, una part de la societat està amb nosaltres, ens entén i comparteix la idea que no tots els musulmans som com els autors dels atemptats.

"Sóc estudiant, integradora social, amiga, germana. I musulmana, també, sí però és una part petita per a mi"

No em plantejo si estic integrada o no, no entenc que m'ho preguntin.  He nascut aquí, els meus amics són d'aquí, encara que potser es diguin Fàtima també són mataronins com jo. La meva identitat és múltiple, catalana i també marroquina, i és cert que això a vegades m'ha generat confusió, perquè són dos països culturalment molt diferents. La mentalitat de la meva mare és la marroquina, gens semblant en moltes coses a la d'aquí: quan les meves amigues sortien de festa  ella em feia quedar a casa. Ho havies d'explicar a les companyes i no ho entenien. I quan et gires cap a la comunitat musulmana, tampoc n'ets part del tot perquè, per exemple, no portes mocador. És complicat, vius en un permanent "si però no". Costa trobar el punt d'equilibri que et permeti dir-te a tu mateixa i als demés: "Sí, sóc musulmana, visc a Mataró i aquesta és la meva ciutat". La meva identitat no és l'Islam. Abans sóc estudiant, integradora social, amiga, germana. I musulmana, també, sí però és una part petita per a mi. El concepte de musulmà, com a la resta de religions, va canviant, abans era més conservador però avui es pot viure de diferents maneres. Hi haurà per a qui tindrà una importància espiritual i un pes vital molt fort, però per a altres com jo no és tant així.

"Quan et pregunten d'on ets i els respons que de Mataró, t'insisteixen: 'sí, però d'on ets?'"

Em trobo sovint que em pregunten d'on soc. I quan els dius que de Mataró, t'insisteixen: "sí, però d'on ets". "Ah, perdona, és que estàs formulant malament la pregunta, el que vols saber és l'origen dels meus pares", els acabo dient. Però he tingut molt pocs conflictes de convivència. Segurament no portar el vel m'hi ha ajudat, les noies que si que el duen es troben amb moltes traves i discriminacions. Això no pot ser, qui decideix dur-lo ho fa lliurement, com un element identitari igual que un tatuatge o un collar amb una creu. Si et discriminen per això, pel fet de ser musulmà, t'apartes, et tanques en tu mateix i et refugies només en els teus, i això acaba derivant en problemes. 

"Segurament no portar el vel m'hi ha ajudat, les noies que si que el duen es troben amb moltes més traves i discriminacions"

Aquests dies els musulmans ens hem manifestat dient que aquests atacs no es poden fer en el nostre nom, i ho aplaudeixo, però alhora no entenc perquè sentim aquesta necessitat de justificar-nos permanentment. No necessito fer-ho per saber que sóc bona persona, que sóc musulmana que tothom m'estima al meu barri i que mai faré quelcom remotament similar. Una persona com l'Imam de Ripoll, que ha traficat amb droga i ha estat a la presó, a mi no m'identifica gens, no té cap sentit. La comunitat musulmana se sent una mica responsable dels atemptats, perquè la societat, de manera conscient o no, ens ho atribueix. Però no tots som iguals".