En Jose, de 42 anys, va acabar a la presó a causa dels deutes acumulats per la seva addicció al joc. Avui, plenament recuperat ("tot i que de la ludopatia mai te'n cures del tot", reconeix) fa vida normal, sense que la temptació torni a trucar a la seva porta. "Avui quan veig una màquina escurabutxaques o un anunci d'una casa d'apostes em venen nàusees", constata aquest maresmenc, a qui la seva ludopatia li va costar caríssim. "Sobretot a la meva família", reconeix. En Jose es va recuperar gràcies a la tasca de Cristina Martínez, la psicòloga de la Unitat de Joc Patològic del Consorci Sanitari del Maresme, i avui, tot i que prefereix mantenir un cert anonimat, no té cap problema en explicar la seva experiència.

"Sortia de treballar, anava a casa, dinava, em dutxava i me n'anava al casino, cada dia fins a la matinada

"De jove a mi no em faltava de res", recorda en Jose, el pare del qual era multimilionari. "Si necessitava 200.000 peles anava al comptable de la seva empresa i me les donava". Vivia a tota màquina, sense preocupacions, canviant-se el cotxe cada any -la velocitat ha estat la seva altra addicció. Va ser en aquest context quan va començar a jugar. Primer a les màquines escurabutxaques, i després al bingo. D'allà, el gran salt al casino. "Allò era la bomba", recorda. Hi va començar a anar amb els amics els caps de setmana, però ràpidament es va convertir en un hàbit diari. "Sortia de treballar, anava a casa, dinava, em dutxava i me n'anava al casino, cada dia fins a la matinada", explica en Jose, que llavors es considerava, segons les seves pròpies paraules, un "jugador professional.

Llavors, però, en Jose ja no disposava de crèdit infinit, ja que la seva família es va arruinar a causa de l'estafa del soci del seu pare. Els diners que es gastava al casino els guanyava fent de comercial. "I dels bons, sense falsa modèstia", recorda. Per les seves mans es movien uns 90.000 euros al mes en facturació. Però la nòmina que n'extreia no era suficient per pagar-se els vicis. En diverses ocasions va acumular deutes que el seu cap a l'empresa li va perdonar. Quelcom que és un error, segons el propi Jose. "Fins que no toques fons i ningú ve a salvar-te, no en surts", afirma. La seva inventiva per aconseguir més diners el va portar directament a l'estafa: va adquirir una troqueladora i paper especial per falsificar les factures dels seus clients. Però les pèrdues, com sol passar en el joc, superaven els guanys, i va arribar al punt d'acumular un deute de més de 40.000 euros. Un deute que, aquest cop, el seu cap no li va perdonar.

"Quan guanyes l'eufòria és impressionant, una pujada d'adrenalina bestial, i cada cop que perds, recordes la sensació i tornes a jugar"

En Jose, conscient del seu problema, s'havia inscrit en la llista oficial de ludòpates a la qual tenen accés els responsables de casinos, bingos i establiments similars per evitar-los l'entrada. Però l'adicció era massa forta i va trobar una alternativa per saciar-la: el joc online. Es va enganxar al póker per Internet. "Anònim, des de casa, sense cap trava", recorda el maresmenc, que hi va jugar molt fort com ja feia al casino -on era gairebé una celebritat, el tractaven pel nom i el convidaven al que fes falta. "El problema del joc és que quan guanyes l'eufòria és impressionant, una pujada d'adrenalina bestial, i cada cop que perds, recordes la sensació de la victòria i hi tornes", rememora. I això és el que el va portar a l'abisme.

"Punyalades a la dutxa, tràfic de drogues, compte amb qui t'ajuntes, la cela plena d'escarabats... La presó és terrible"

testimoni adicte verticalEl seu cap el va denunciar per apropiació indeguda i falsedat documental mercantil, i el va portar a judici, on es va enfrontar a quatre anys de presó. Finalment van arribar a un acord: dos anys de pena -que en teoria no havia de complir- i el pagament de 300 euros cada més per eixugar el deute, que avui encara segueix pagant. D'aquesta situació ja en fa més de cinc anys: en Jose es va recuperar, va formar una família -la seva dona i la filla d'aquesta, que avui té 17 anys- i va obrir una botiga. Però va cometre un error: durant dos mesos no va pagar la quota del deute, a causa d'alguns problemes amb el seu negoci incipient. "Vaig pensar que en arribar el Nadal facturaria més i ja ho pagaria tot de cop, però el meu excap no ho va perdonar". Aquest va moure fils i a en Jose li van revocar la condicional, cosa que el va portar a l'ingrés a presó. El 22 de febrer de 2016 entrava a Quatre Camins, on s'hi va passar uns quatre mesos. Una experiència que no li desitja a ningú. "És com a les pel·lícules: punyalades a la dutxa, tràfic de drogues, compte amb qui t'ajuntes, la cela plena d'escarabats... És terrible", afirma. Per sort, dins de la presó hi tenia "un molt bon contacte", com diu ell, algú amb poder dins la presó que li va fer l'estança molt més fàcil. "Al final qui ho va passar pitjor era la meva família", recorda. Avui en Jose segueix en llibertat provisional, després d'haver passat al tercer grau i per un pis tutelat. Manté el seu propi negoci i té la família al seu costat. I del joc, ja no en vol saber res, més enllà d'alertar a tothom qui el vulgui escoltar dels greus perills de caure en la ludopatia. "T'ho fa perdre tot", resol.

El tractament

Més enllà de l'experiència presidiària, que és un tractament de xoc en sí, en Jose va sortir de la seva addicció a joc gràcies a la Unitat de Joc Patològic de l'Hospital, a on va ser enviat pel seu metge de capçalera. Avui encara se segueix veient amb la seva psicòloga, perquè "això no es cura mai del tot", com ell mateix diu. La clau va ser treballar fins arribar al punt que el seu cervell rebutgés automàticament qualsevol  crida a jugar. Els primers mesos van ser molt difícils: no podia portar targetes de crèdit ni diners en metàl·lic a sobre (la seva germana li donava cada dia la quantitat justa i totes les despeses les havia de justificar) i el seu ordinador tenia "capats" els accessos a les webs de joc. En Jose també va acudir a Jugadors Anònims, on va compartir la seva experiència amb altres persones arruïnades econòmica i moralment.