"L'Estat és el primer al que no li interessa regular més el joc online"

Cristina Martínez, psicòloga de la Unitat de Joc Patològic del Consorci Sanitari del Maresme i autora de la tesi doctoral “diferències entre els jugadors patològics online i els jugadors patològics de màquines escurabutxaques”.

És el joc patològic online una malaltia?

Exactament. Quan parlem de joc patològic parlem d’addicció, una ludopatia que tant és que es jugui de manera presencial com de manera online.

Internet ha canviat la manera en la qual afecten aquestes addiccions?

Aquesta és una de les preguntes que volem respondre en la tesis doctoral presentada el passat 27 d’octubre. Arrel de la legalització del joc online l’any 2011, hem experimentat un ‘boom’ impressionant de persones que vénen a la consulta perquè tenen problemes jugant en línia. El perfil, a més, ha canviat radicalment respecte al que jugava a les “màquines”.

Quin perfil és l’actual?

El perfil mig el conformen homes més joves, amb estudis universitaris, actius laboralment i amb càrrecs rellevants, pels quals necessites una formació específica amb nivell. També tenen ingressos més elevats que el perfil del jugador de màquines i un nivell intel·lectual dins de la mitjana, tot i que els jugadors online són significativament més intel·ligents que els presencials.

Hi ha diferències entre el jugador presencial i el que juga en línia?

A nivell psicopatològic no hi ha diferències: presenten una elevada presència de trastorns mentals. En el jugador online, l’addicció comença als 28, mentre que en el cas dels jugadors de màquines l’addicció comença significativament més tard.  També hem detectat una menor latència de temps que passa entre el seu inici al joc i el descontrol que acaba en addicció. Passen uns quatre anys pels nou que tarda un jugador de màquines. A més, els jugadors online participen amb més freqüència, diàriament, i el nivell de despeses és molt més elevat: 500 euros setmanals en comparació als 200 dels jugadors de màquines. També tenen apostes molt més descontrolades de fins a 5.000 euros en un sol dia, pel que òbviament el nivell de deute és molt més elevat, fins a cinc vegades superiors en comparació amb els jugadors de màquines.

Com es pot detectar un cas de possible addicció?

Amb diversos símptomes. Un familiar massa aïllat a la seva habitació, tot el dia amb el mòbil o l’ordinador, canvis de caràcter,  en el sentit d’estar més irritables, nerviosos, de mal humor i sobretot quan es disparen les alarmes és amb el tema econòmic: no arriben a final de mes tot i tenir un bon salari, demanen préstecs,  reben trucades a totes hores de gent que reclama pagaments...

Com es treballa per combatre aquesta addicció?

Quan es detecta, és tant senzill com anar al metge de capçalera i demanar una derivació a la nostra unitat d’atenció al joc i altres addiccions no tòxiques  del Consorci. Una unitat molt ben organitzada que treballem amb celeritat: llistes d’espera d’un màxim de tres setmanes per fer la primera visita al pacient, així com amb la família si ho desitja, dentificar el problema i generalment iniciar una teràpia de grup o individual. Si veiem un pacient en estat molt greu o nivells d’ansietat desbordats, els derivem a psiquiatria.

Quin volum de feina teniu?

Atenem entre 50 i 70 primeres visites cada any. ÉS un volum similar al de sempre, però cal tenir en compte que ha pujat la demanda online perquè ha baixat la de màquines.  Tant és així que l’any 2011 només el 3% dels pacients que ateníem presentava problemes amb el joc online en comparació al 89% que ho feia amb màquines, mentre que l’any passat el percentatge de pacients amb problemes en joc online ja havia pujat al 25% dels casos.

Què suposa jugar online cada dia i tenir-hi accés casi directe?

El fet de jugar amb més freqüència fa que dediquin molt més temps. Fins a 17 hores setmanals. Això provoca acumular molts més deutes, demanar diners a familiars o amics... buscar préstecs. Cometen més actes delictius, com robar i estafar. El descontrol pot ser molt més greu a nivell de conseqüències per tot això. Tenir accés amb un mitjà com el mòbil, 24 hores els 365 dies de l’any sense ser víctima de mirades alienes també juga a la contra.

I el fet de no fer servir diners físics...

Exacte. Encara que tinguin el mateix valor, són diners virtuals i no és el mateix que portar-los a la butxaca i gastar-los que tenir ingressos en forma d’anotació: puja i baixa, però no els tens de forma tangible i això fa perdre la noció del que estàs gastant.

Les polítiques de regulació són suficients?

Hi ha polítiques de joc responsable i tens una secció als portal web on t’avisen que el joc és potencialment perillós, però són espais molt petits i poc visibles. El que realment fa mal és la quantitat d’anuncis d’ofertes que fan i com inciten a jugar. És massa llaminer davant una població molt vulnerable, especialment els més joves. Molts pacients s’han iniciat al joc per la publicitat. No només del joc, sinó d’altres sectors com el micro crèdit, que permeten donar diners amb facilitat i s’acaben endeutant totalment.

Veus possible una regulació més restrictiva en el futur?

Estic convençuda que de la mateixa manera que la publicitat del tabac està prohibida, passarà el mateix amb el joc; però estem davant un negoci espectacular, on es recapten milers de milions d’euros en impostos. En el 2015 es van recaptar 33 mil milions d’euros, dels quals la meitat van a impostos. Per tant, l’estat és el primer instigador a no regular en excés la publicitat ni l’accés al joc. Quan la societat evolucioni, segur que acabarà prohibint-se.