Capgròs
Salva Fernàndez és, des de fa més d’una dècada, periodista de Capgròs. També fa més de deu anys que combina aquesta tasca amb la de redactor a Meristation, una de les webs de videojocs referència en el mon hispanoparlant. Avui és el coordinador editorial de la publicació, càrrec al qual ha arribat després de picar molta pedra analitzant videojocs, entrevistant programadors, firmant reportatges sobre la història i l’evolució de la indústria i viatjant a les fires més importants del sector. Un bagatge que li ha servit per publicar el llibre, ‘Zelda, detrás de la leyenda’ (Héroes de Papel), retrat d’una de les grans sagues de la història dels videojocs, mite per a diverses generacions de ‘gamers’ d’arreu del món.
Sens dubte firmar aquest llibre ha estat un punt culminant per a la trajectòria d’un autèntic fanàtic dels videojocs, que Fernàndez va iniciar com tants nois i noies. “Quan tenia cinc anys i el meu pare va portar una NES a casa amb el Super Mario”, recorda. De la més tendra infantesa on es tancava a casa amb cosins i amics a jugar “fins que els pares es cansaven, ens apagaven de cop la consola i perdíem tota la partida”, fins a esdevenir avui un dels principals experts en videojocs del país.
Quan decideixes que els videojocs són més que una afició?
El primer sou de la meva primera feina va anar a una consola, la Nintendo Gamecube. Corria l’any 2002 i em va caure una bona bronca a casa per gastar-me’l en això. Llavors jo ja estudiava Periodisme i mai m’havia plantejat escriure sobre videojocs, tota la carrera la vaig enfocar a la política i l’economia. Tant sols era un membre actiu de la comunitat ‘forera’ de Meristation. Quan estava acabant la carrera vaig contactar amb els responsables del web per proposar-me com a col·labrador. Els vaig enviar un text, els va agradar i així vaig començar, ara fa 12 anys.
Meristation és avui un referent.
Va ser una de les primeres revistes de videojocs ‘online’ en castellà en aparèixer, ara fa 20 anys i actualment té 2 milions d’usuaris al mes a Espanya. Aquests webs van suposar una revolució davant les revistes en paper com ara Micromanía o Hobby Consolas. De cop disposaves de tota la informació online al moment, es van crear fòrums amb comunitats que compartien els teus gustos, tenies disponibles tots trucs i les guies de videojocs... Abans d’això, quan et quedaves encallat en un videojoc havies d’enviar una carta (sí, en paper a una adreça postal!) a una d’aquelles revistes i, amb sort, et publicaven la resposta al cap de mesos.
Ser provador de videojocs no és una feina que farien gratis molts ‘gamers’?
Sona molt atractiu que et paguin per poder jugar a un videojoc molt esperat un mes abans que la resta. Però al principi et menges els que no li agraden a ningú, per exemple un joc d’entrenar ponis per fer-los participar en festivals de bellesa (és un cas real, ‘Bratz Ponyz 2’ l’anàlisi el vaig titular ‘Un pony muy coqueto”). Com a analista, t’agradi o no el joc en qüestió, t’hi has de ficar fins al fons, te l’has de passar sencer.Un crític de cinema perd dues hores de la seva vida si la pel·lícula és infumable, però nosaltres ens en passem 20 havent de jugar a un joc horrorós. Però anem més enllà, també generem reportatges històrics, entrevistes amb desenvolupadors, notícies... Som un sector més del periodisme.
Avui la indústria dels videojocs factura més que la del cinema.
Però segueix arrossegant l’estigma de ser quelcom per a nens. I això que la mitjana d’edat del jugador supera avui els 25 anys, i prop del 50% són dones. Recordo, ara que ha mort el dibuixant Forges, una vinyeta seva mofant-se del fet que el videojoc ‘Destiny’ hagués estat el producte cultural que havia generat més ingressos de la història. “Producto cultural dicen, dónde vamos a llegar”, escrivia. Doncs sí, és una expressió cultural més, especialment atractiva perquè t’ofereix un contacte més directe amb l’experiència. És l’aventura que t’imagines quan llegeixes un llibre, ets l’espectador de cinema que aconsegueix traspassar la pantalla. I sempre des d’un llenguatge propi.
També se’ls segueix associant a qüestions com el foment de la violència.
Avui, quan jugues online, et pots trobar un adolescent de 13 anys que t’insulta i et crida tota mena de barbaritats. Aquí la responsabilitat és dels pares. A l’igual que no deixaràs que el teu fill vegi una pel·lícula de la saga ‘Saw’, tampoc l’hauries de deixar jugar a segons què. Però molt sovint mares i pares no tenen ni idea de què fan els seus fills amb ordinadors o consoles.De cop es troben que els han carregat 100 euros en compres integrades al FIFA, per exemple, i no tenen ni idea de què es tracta.
També hi ha hagut polèmiques importants vinculades al masclisme.
Als jocs online, si hi participes amb un ‘nick’ femení o es percep que ets una noia, et trobaràs amb un allau de comentaris masclistes i vexacions de tot tipus. El dels videojocs és un món que ha estat dominat pels homes i avui la indústria està lluitant cada cop més contra aquestes pràctiques (també en els equips de desenvolupament), però segueixen existint. No deixa de ser un problema global que té la societat, no només dels videojocs on, això sí, queda molt per fer.
Què té per a tu d’especial al saga Zelda perquè mereixi un llibre?
El meu primer contacte va ser amb el ‘Zelda II. Adventure of Link’, per a la NES, quan tenia 7 o 8 anys. Llavors no tenia ni idea d’anglès i el jugava amb un diccionari al costat. Vaig experimentar per primer cop la sensació de viure una aventura on tu eres l’heroi que havia de salvar una princesa i un regne. La primera entrega de Zelda va ser tota una revolució, i la saga ho ha seguit sent al llarg dels anys amb títols com ‘Ocarina of Time’, considerat un dels millors videojocs de la història, o el darrer, ‘Breath of the Wild’. La saga ha estat sempre pionera, ha sigut un motor en la història dels videojocs. El llibre pretén ser un assaig que mostri la seva enorme influència en el sector.
Comentaris