L’Ilian Rodrigo té ara 25 anys. Ara fa 5 anys que va patir un desafortunat accident a la platja del Varador mentre se submergia a l’aigua, tot i fer-ho de forma totalment normal. Va ser traslladat a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, on va estar gairebé 3 mesos i on li van comunicar quin era el seu diagnòstic: el cop havia trencat la cervical 5 i també havia tocat la medul·la. Arran d’això, l’Ilian va quedar tetraplègic. Després de sortir de l’hospital, el van derivar a l’Institut Guttmann, on va anar durant els 9 mesos posteriors a fer la rehabilitació necessària. Va ser precisament gràcies a una de les sortides amb l’equip de rehabilitació que va decidir començar la seva experiència amb l’esport adaptat. Va començar amb la natació, però de seguida va descobrir el rugbi en cadira.

Ell, juntament amb altres companys, van tirar endavant un projecte que, tot i que al principi no van trobar el suport necessari, ara ja farà dos anys que juguen al Barcelona Universitari Club. Actualment, el rugbi adaptat ja és reconegut com un esport com qualsevol altre a Espanya (a la resta del món es coneix des de 1970 i és paralímpic des del 2000), un avanç que l’Ilian aplaudeix. Però aquest mataroní no només practica el rugbi, sinó que continua anant al club de natació, al gimnàs i també fa els seus entrenaments personals. “El secret és tenir ganes de fer-ho”, afirma. 

 Com comences en l’esport adaptat?
Des de la Guttmann t’informaven de tots els esports que podies practicar. Un dia vam fer una sortida a la piscina i allà vaig conèixer a la Maria, una entrenadora del Centre Natació Mataró que porta la secció de natació adaptada. Com els dos érem de Mataró, em va proposar que si volia provar de començar a fer sessions amb ella. 

 Com van ser els inicis amb la natació?
Primer va caler veure quins passos seguir per entrar i sortir de l’aigua, quins sistemes de flotació necessitava per nedar, com reaccionava el meu cos... A poc a poc vaig anar agafant confiança en mi mateix i millorant molt. L’aigua em va ajudar molt, sobretot a guanyar mobilitat. M’hi puc posar dret i caminar una mica, ja que no hi ha gravetat i és molt més senzill. A l’aigua ets una mica menys discapacitat.  

 I poc després, apareix el rugbi...
Sí. Als tres mesos vaig començar amb el projecte d’un equip de rugbi en cadira. La idea va ser d’un company, i una associació ens va ajudar a arrencar el projecte. Des de llavors, fa un parell d’anys, juguem al Barcelona Universitari Club, un club convencional de rugbi de Barcelona. Participem a la lliga francesa i, aquí a Espanya, al Campionat d’Autonomies i de Clubs. En un futur, la meva intenció és acabar jugant en algun campionat europeu. 

 Quins beneficis t’aporta l’esport?
Tant psicològicament com físicament l’esport t’ajuda molt. Quan el faig m’oblido una mica de tot i em fa centrar-me només en el que està passant. El rugbi és un esport d’equip i el fet de poder estar envoltat de gent que pateix el mateix que tu i que té les mateixes ganes també ajuda molt. 

 Consideres que el món de l’esport està suficientment adaptat? 
En aquest país ens queda molt per fer. L’únic que està una mica més assentat és el bàsquet i la natació, però la resta... Jo que viatjo molt fora, quan vaig a altres països veig que estan molt més avançats que nosaltres. Fora, els esportistes paralímpics estan igualment considerats que qualsevol altre esportista, no com aquí. Malauradament, hi ha molt desconeixement.