Santi Carreras és història viva del periodisme esportiu a Catalunya. Va començar en premsa i ràdios comarcals, va passar per Ràdio Barcelona i va participar en la fundació de Catalunya Ràdio. Ha fet d’editor (Camí del 92 i Força Esports) i ha estat enviat especial a diversos Mundials i Jocs Olímpics. Professor de la Universitat de Vic durant cinc anys i premiat diverses vegades per la seva tasca, ara Carreras mira cap a casa seva amb el llibre que acaba de publicar: ‘Més de cent anys de l’esport a Mataró1802-1950 Vol. I’, llibre que repassa l’evolució esportiva de la capital del Maresme a través de les disciplines que triomfaven a cada època, dels clubs i entitats i sobretot de la gent que ho tirava endavant. Un llibre que pretenia arribar fins els anys 2000, però que va ser impossible per la gran quantitat de documents i troballes que va fer durant la seva confecció. “La gràcia són els cognoms que surten, més de 3.000 persones que són avis o besavis de gent actual, o que són cognoms que tots coneixem a la ciutat”, explica Carreras. 

L’esport, tal i com relata el periodista, té molt poc a veure amb l’actual: “Tal i com l’entenem avui no s’assembla en res a abans; de fet, en el mateix llibre hi ha moltes diferències entre els inicis amb l’esport d’abans de la guerra i també de després”.
El llibre ja es troba a la venda i ja està en marxa un segon volum.

 Qui practicava esport a Mataró?
La gent benestant i amb diners. Cal entendre que els treballadors normals no tenien temps per l’esbarjo i l’esport no estava popularitzat com ara. Pensa que es feia waterpolo a la platja  o en un safreig i que no hi havia instal·lacions. El primer velòdrom i el primer camp de futbol daten dels anys 12 o 14.

Triomfaven els mateixos esports que ara?
No. El ciclisme tenia molta volada i el futbol va créixer a principis del segle passat, però n’hi havia d’altres: als gimnasos es feia halterofília, esgrima... la boxa va tenir el seu moment i va ser dels primers en convertir-se en quelcom més popular: Hi havia practicants amateurs, diners pel mig en competicions entre gimnasos i es va arrelar a la ciutat. Inclús vam tenir grans campions. Però als 70 tot es va esfumar.

No hi havia competicions entre clubs?
El concepte era molt diferent. Molts dels tornejos s’organitzaven entre empreses per entretenir als treballadors i qui jugava a futbol, també ho feia a bàsquet. 

El llibre va més enllà dels esports en sí, veritat?
Hi ha molts documents interessants: estatuts, quotes, organitzacions... és molt divertit veure els detalls de com funcionaven els clubs. No és un llibre de cròniques: pots trobar informes de la guardia civil, de la policia... la post-guerra va ser molt dura. Hi ha un document de la policia on pràcticament es titlla de terroristes a la UEC perquè van acomiadar un dels seus integrants que marxava fora... i perquè l'acte s'havia fet en català.

 I el periodisme, també ha canviat?
I tant! No té res a veure. És  molt divertit veure com es redacten les cròniques i com mica en mica entren elements gràfics als mitjans. Ara, en canvi, és molt fàcil fer periodisme: opinar amb la bufanda al coll. Per sort la premsa local segueix sent un punt i a part als grans mitjans a l’hora de tractar la informació. I és més valent: vas pel carrer i algú et diu que per què has escrit això o allò!